Jordi Puigneró: «El vot municipal a distància caurà com una fruita madura»

Ha parlat en ocasions d’una “república digital”. És un objectiu en si mateix o bé una mica a l’espera d’un Estat català?

Totes dos coses. Un objectiu en el qual treballem mentre no disposem d’un Estat clàssic. Fa temps vaig estar a Estònia, on vaig tenir reunions amb representants del Govern. Vaig preguntar per què invertien tant en un Estat al núvol i em van respondre que havien patit cinc invasions russes i que la sisena era qüestió de temps, així que estarien preparats per si això passés. Tindrien una nació connectada perquè el seu Govern i el seu Parlament continuïn funcionant des d’on sigui. També és una qüestió de governança: una empresa no es pot governar avui dia sense internet.

Creu que es pot pensar en una república només digital, sense el control territorial que defineix els estats?

Si volem ser un Estat és necessari el control del territori. Tanmateix, això no és incompatible amb treballar per afegir-nos a una revolució digital que ha arribat per quedar-se. No sabem on ens portarà, però les successives revolucions al llarg de la història mostren que els qui les fan lideren l’economia i assoleixen un benestar més significatiu. La revolució industrial va tenir resistència en el seu moment, com el ludisme (artesans que destruïen màquines), però ara la percebem com a beneficiosa. Si un emblema d’aquesta revolució va ser l’automòbil, el mòbil podria ser el símbol de l’actual.

Com es tradueix aquest concepte en mesures concretes?

Entre finals del segle XIX i principis del XX, la societat civil catalana va crear infraestructures com ateneus, caixes, mútues, elements que van contribuir a crear país. Ara hem de fer el mateix en l’àmbit digital: una identificació, una moneda o voluntariat digital.

Cita exemples teòrics o projectes sobre la taula? Xoquen amb competències estatals?

La identificació personal és sobre la taula, avançant, i aviat podrem presentar novetats. No ho plantegem com una eina de control com el DNI, sinó per prestar serveis digitals. Quant a la moneda, caldrà veure quina serà la regulació europea en aquest sentit.

Són unes qüestions molt sensibles. Requeriran una seguretat a l’altura.

En la legislaturapassada vam aprovar una llei de ciberseguretat, la primera del país, actualment suspesa per un recurs davant del Tribunal Constitucional del Govern de PP. Crec que es va deure més al procés independentista que al seu contingut i espero que el Govern del PSOE retiri el recurs. L’agència de ciberseguretat de Catalunya és necessària per evitar situacions que poden posar en risc estructures de país com el sistema sanitari i el transport públic.

Diputació i Generalitat preveuen portar la banda ampla a tots els pobles de Lleida. Fins on podrà estendre’s la fibra òptica i on utilitzaran altres tecnologies?

L’important és l’amplada de banda i buscar la millor solució en cada cas. Allà on no arribi la fibra, l’alternativa ha de tenir la mateixa qualitat. Garantirem la fibra on puguem, però on la densitat de població sigui baixa, una connexió sense fil donarà la mateixa velocitat.

Quines possibilitats hi ha d’aprofitar xarxes de fibra ja existents, com les d’hidroelèctriques?

Són privades i la decisió és de cada propietari. Els operadors de fibra tenen obligació de cedir la seua amplada de banda excedent a d’altres a preus regulats, però en realitat aquest model acaba funcionant poc.

Què li sembla la prohibició de mòbils en escoles a França?

És una mala decisió. Cal educar en l’ús del mòbil, no prohibir-lo. Hi ha perills a la xarxa, però no prohibim els cotxes per evitar accidents, sinó que prenem mesures per millorar la seguretat viària. Amb els mòbils cal fer el mateix. Prohibir una tecnologia que serà determinant perquè nens i nenes es desenvolupin a la societat del segle XXI és fer-li un flac favor a la seua educació. És millor normalitzar-ne l’ús a les aules i saber utilitzar-la correctament. En això estem alineats amb el departament d’Educació: el que s’ha fet a França no es farà a Catalunya.

Alguns ajuntaments de Lleida inclouen a les seues ordenances el vot a distància en els plens, però la normativa estatal no ho permet, ara per ara. Veu factible fer-ho?

Caurà com una fruita madura. No té sentit exigir presencialitat per aprovar mesures. Qui vol impedir l’ús de mitjans telemàtics per fer-ho va en contra de la modernitat i té altres motivacions. És el cas de Carles Puigdemont, en què la presencialitat es va utilitzar com a argument per impedir el seu nomenament com a president, mitjançant un ús del Constitucional amb voluntat política.