Tor: tretze cases i tres morts

Els germans Coen i David Lynch haurien estalviat molt en guionistes si haguessin conegut el cas Tor. Com que no van llegir el llibre de Carles Porta, que porta el títol d’aquest article, van haver de recórrer a la imaginació per crear respectivament Fargo i Twin Peaks. El conflicte per la propietat de la muntanya de Tor, al Sobirà, ja dura més d’un segle, ha comportat tres assassinats i ha renascut aquesta setmana arran que aquest diari informés dijous passat d’un insòlit escrit dels nebots del Palanca –un dels principals protagonistes en aquest històric litigi– en què no donen permís perquè el seu oncle, quan mori, sigui enterrat al nínxol familiar.

“Quan nantres érem pitites, Tor era un poble en què sempre hi havie ball i hi havie de tot. Anàvem tots a la una i tots units. Allí a casa l’Emília, a Casa Bernat, feben el ball. Son padrí tocava l’acordeón. Jo no havia sentit mai que el meu pare es barallés amb ningú.” Concepció Saboya, la Conxita de Casa Pere Xic, explicava d’aquesta forma el 1997, en un reportatge a TV3, com era la vida fa dècades en aquest poblet situat a 1.700 metres d’altitud en un extrem de la vall Ferrera limítrofa amb Andorra. Pilar Tomàs, Sisqueta, ho confirmava: “Tots visquívam aquí. Tallàvem els prats, segàvem els camps, tinívam patates, tinívam gra, tinívam de tot.” Fa més d’un segle, el 14 de juliol del 1896, els llavors molt ben avinguts veïns d’aquest poble van formar una societat de copropietaris per evitar que gent de fora tragués benefici econòmic de la muntanya de Tor, una de les propietats privades més grans de Catalunya, amb 2.300 hectàrees (més de cinc mil camps de futbol) al límit amb la frontera andorrana al port de Cabús, de 2.300 metres d’altitud.

Els problemes de veritat van començar el 1976, quan Sansa va promoure una estació d’esquí

Feia poc que s’havia aprovat el Codi Civil, que va comportar moltes modificacions de propietat, i volien assegurar-se l’explotació de la muntanya, per a la qual cosa van establir el molt selectiu requisit de tenir casa oberta tot l’any a Tor, que no és poca cosa en un poble aïllat per la neu la meitat de l’any. Les coses van començar a complicar-se després de la guerra.

Els maquis van entrar per Tor des d’Andorra i des de Casa Sansa (segons Jordi Riba Segalàs, el Palanca) van trucar a la Guàrdia Civil, fet que va provocar que els maquis cremessin mig poble. Lògicament, molts veïns el van abandonar. Però els problemes de veritat van començar l’any 1976, quan Josep Montané, Pepe, de Casa Sansa, va firmar un contracte amb l’empresari andorrà Rubén Castañer, el Ruben, per construir una estació d’esquí que enllacés amb les de Pal i Arinsal. Hauria sigut més gran que la de Baqueira. S’hi va oposar el gran rival de Sansa, el Palanca, partidari dels usos tradicionals de la muntanya (llenya i bestiar). Castañer, el Palanca i els seus respectius empleats aleshores eren, com diu l’expressió castellana, de armas tomar, literalment.

El juliol del 1980 dos treballadors de Castañer van matar a trets dos empleats del Palanca. Van ser condemnats a vuit anys de presó. El 1995 el jutge de Tremp va dir que la muntanya era de Sansa i cinc mesos després va ser assassinat (cop al cap i estrangulació). Dos persones van ser jutjades i absoltes d’aquest crim. Al posar-se a escriure el seu llibre, Carles Porta va pensar el mateix que Truman Capote: amb tot aquest material, per a què els guionistes; per a què la imaginació.