x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

ESNOTICIA

El mapa local de Lleida compleix 50 anys després de l'última fusió de municipis

  • H.CULLERÉ/M.MOLINA
Actualitzada 27/09/2021 a les 09:15

Castellciutat, Mur, Tudela o Escaló van deixar de tenir ajuntament propi el 1971

Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Gomà i Julià, amb altres dels veïns de Castellciutat que van viure en primera persona la fusió amb la Seu.

C. Sans
Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Imatge d'arxiu de la inauguració de reforma de l'ermita de Santa Fe de Tudela, l'any 2005.

J. Espinal Aubet
Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Actes de commemoració de la creació d'Isona.

Archivo Isona i Conca Dellà
Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Tomàs Sarri, Veí de Montfar.

X. Santesmasses
Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© L'alcalde, Miquel Pons (centre), amb alguns dels veïns de Riu.

C. Sans
Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Imatge d’arxiu de la inauguració de reforma de l’ermita de Santa Fe de Tudela, l’any 2005.

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© 'L'Essència de Rocafort' mostra veïns de més de 65 anys.

Laia Pedrós
El mapa municipal de Lleida compleix mig segle des de l'última gran operació de fusió d'ajuntaments, entre finals dels 60 i principis dels 70. Els veïns que recorden aquelles unions critiquen que van ser imposades pel franquisme tardà, encara que alguns consideren que han estat positives per al progrés dels nuclis més petits.

A començaments dels anys setanta, Tremp va passar de ser un dels municipis més petits de Catalunya, totalment envoltat per Talarn, a ser el de més mida, amb 302 quilòmetres quadrats entre les conques de la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana.

També al Pallars, entre el 1970 i el 1971, Isona va adoptar la forma actual amb la incorporació de Benavent, Conques, Figuerola d’Orcau, Orcau i Sant Romà d’Abella. Els veïns ho recorden com una imposició.

De fet, entre els anys 1960 i 1977 el Pallars Jussà va perdre vint dels seus trenta-quatre municipis i l’Alt Urgell, vint-i-un dels quaranta que tenia, explica el geògraf Jesús Burgeño, autor de la Història del Mapa Municipal de Catalunya.

La Vall d’Aran va perdre la meitat dels ajuntaments amb la creació dels macromunicipis de Vielha i Naut Aran. L’actual mapa de Lleida compleix ara mig segle des de l’última gran fusió de municipis, de finals dels 60 i principis dels 70, impulsada pel franquisme en els seus últims anys.
 

Una operació de finals del franquisme va acabar amb 94 municipis a Lleida, que van passar de 323 a 229


Qualsevol nucli de població havia estat pràcticament municipi un parell de segles abans, fins que el 1847 el mapa es va revolucionar en imposar un mínim de 30 famílies per localitat. “És una cosa que avui bastants municipis no complirien”, assenyala Burgueño. Lleida va passar de 732 a 323 ajuntaments.

Al cap de més de 120 anys, la dictadura va convidar a una nova “neteja” municipal i es van suprimir més de 90 ajuntaments, fins als 229 amb què Lleida va entrar a la democràcia. Als anys 90 es van crear els dos últims: Riu de Cerdanya (“que al llarg de la història apareix i desapareix, com el Guadiana”, assenyala Burgeño) i Gimenells, que es va separar d’Alpicat el 1991. L’operació no era fútil: “Tenir un títol d’administració et permet planificar, projectar, expropiar” o cobrar impostos, com recorda l’alcalde de Riu, Miquel Pons, on els principals ingressos procedeixen de l’IBI del túnel del Cadí. 

“Va ser tot obra de Celso Liesa Riverola”, detalla Burgueño. Es tractava d’un funcionari del Govern Civil de Lleida que, en ple èxode rural per la mecanització del camp, es va prendre a pit la directriu d’una llei del 1966 que apel·lava a fusionar municipis per fomentar l’estalvi a canvi de compensacions. A Rocafort de Vallbona, els veïns recorden que fa cinquanta anys, a canvi d’unir-se a Sant Martí, l’Estat va renovar la xarxa local de clavegueram. Durant moltes dècades es van sentir “abandonats”, tot i que en els últims anys han notat un canvi en la gestió amb què s’intenta vetllar pels quatre pobles del municipi de la mateixa manera. Segons expliquen els veïns, en una ocasió van intentar independitzar-se de nou, malgrat que “els papers no van córrer”. No tots ho van veure malament: veïns de la Segarra donen suport avui a les unions de territoris per fomentar “el seu progrés”.
 

Alguns veïns consideren les unions positives per al progrés. Altres ho veuen una pèrdua d’identitat


“En alguns casos, la situació dels municipis va millorar” amb el nou mapa municipal, assenyala Burgeño. Tanmateix, “en altres va ser poc funcional”, per exemple, en el cas de la Terreta (Tremp). Burgeño va participar l’any 2000 en l’elaboració de l’Informe Roca, un document que havia de servir de base per revisar l’organització territorial de Catalunya. Llavors es va apuntar a “un límit mínim de 250 habitants per ser municipi”. Actualment, 72 localitats no assoleixen a Lleida aquesta població.

L’agenda política actual no té el debat territorial sobre la taula, si bé la Generalitat no ha abordat encara la nova llei de governs locals. Tanmateix, poc després de la crisi del totxo (2008) i amb les autoritats europees fiscalitzant la hisenda espanyola, el Govern del PP va impulsar el 2013 l’anomenada llei Montoro, que va arribar a plantejar de nou la fusió municipal. En aquest cas, la mesura va trobar una forta contestació territorial. Malgrat tot, no s’han tornat a crear municipis ni noves EMD.
 

El mapa municipal a través de la història
  • De 732 a 323 municipis. El 1847, sota el regnat d’Isabel II, es va aprovar una llei estatal que fixava en 30 famílies el mínim per ser municipi. Lleida va passar de 732 el 1840 a 323 el 1947.
  • Franquisme. Durant 120 anys tot just hi va haver canvis al mapa municipal. El 1966 es va aprovar la llei franquista que afavoria la unió de municipis amb compensacions.
  • Cinquantenari. Enguany es compleixen 50 anys de la formació, en l’estructura actual, dels municipis de la Seu d’Urgell (es va annexionar llavors Castellciutat); Castell de Mur (Mur); Artesa de Segre (Tudela); la Guingueta d’Àneu (Escaló i Unarre); Ribera d’Ondara (Sant Pere dels Arquells); Sant Martí de Riucorb (Rocafort de Vallbona) i Tremp (Palau de Noguera; Suterranya i Vilamitjana).
  • Mapa actual. L’operació de fusió de municipis a finals del franquisme va portar que a finals dels 70 Catalunya arribés al nombre mínim de municipis. A Lleida, el 1960 n’hi havia 319; el 1977 van ser 229.
  • Els últims. Des d’aleshores s’han creat només dos nous ajuntaments: Gimenells (març del 1991) i Riu de Cerdanya (el 1997).
  • Llei Montoro. El 2013, el ministre d’Economia Cristóbal Montoro (PP) va impulsar una llei de racionalització de l’administració que promovia la fusió de municipis i mancomunar serveis.
  • Poc èxit. No va tenir èxit, però des d’aleshores s’ha dificultat la creació de nous municipis o entitats descentralitzades.
«La unió dels pobles ha estat clau per al seu progrés»

Per a Tomàs Sarri, veí de Montfar, petit nucli de Ribera d’Ondara on viuen cinc veïns, la unió de pobles que va tenir lloc a començaments dels anys setanta va ser clau per al seu progrés.

En el cas de Ribera d’Ondara, va ser Sant Pere dels Arquells. Per a Sarri, en una comarca tan dispersa com la Segarra i amb pobles tan petits, “optaria per reunir-los en menys municipis”. Segons la seua opinió, suposa menys despesa tècnica i econòmica, ja que “t’estalvies pagar consistoris i tècnics.

A més, la unió dels pobles permet mancomunar serveis, material i personal”. Un altre avantatge és la pressió per aconseguir ajuts: “No és el mateix que demani alguna cosa un poble de cinc veïns com el meu que tot Ribera d’Ondara, amb més de 400.” En el cas de Montfar, “quedàvem aïllats, ja que la nostra frontera és bàsicament la província de Barcelona i Talavera”.

Explica Sarri que inicialment s’havia arribat a un acord per unir les poblacions de Sant Pere dels Arquells, que aportava Llindars, la Sisquella, Timor, Rubinat, Gramuntell i Mas Claret; Sant Antolí, que aportava Briançó, els Hostalets, Montfar, Montlleó, Pomar i Montpalau (aquest últim hauria preferit annexionar-se a Sant Guim); i Talavera, que hauria inclòs Pavia, Suró, Pallerols, Bellmunt, Civit i Santa Fe de Montfred. Talavera va fer marxa enrere a la unió i es van quedar els actuals 14 pobles que s’uneixen sota el nom de la vall que recorre la ribera del riu Ondara.

«Al final vam fer a jova la xarxa de distribució d’aigua i els desaigües»

Tudela de Segre formava part de la subcomarca del Segre Mitjà, al límit amb la comarca de l’Urgell (la Donzell d’Urgell, avui agregat a Agramunt).

Fins al 1971, va ser un municipi juntament amb els pobles de Seró i Colldelrat, i tenia l’ajuntament a Tudela. Veïns de la localitat van explicar que, a la dècada dels seixanta, al municipi encara no disposaven de xarxa d’aigua corrent ni desaigües.

Els tres pobles captaven aigua des del riu Segre sense cap regulació. Recorden que els van oferir la portada de l’aigua a canvi d’annexionar-se a Artesa. I així ho van fer, encara que finalment les obres les van fer a jova (de manera voluntària) veïns de les tres localitats.

Van ser ells els que van executar una xarxa de distribució, el clavegueram i la captació des del riu fins als tres dipòsits d’emmagatzematge. L’única ajuda que van rebre per part de l’administració va ser el material per als treballs. Es van prolongar fins a aproximadament el 1975, quatre anys després d’agregar-se a Artesa de Segre, el 1971. Josep Blanch va ser l’alcalde en aquella època i actualment una plaça del poble exhibeix una placa en la seua memòria.

Isona compleix mig segle d’una fusió no desitjada

Isona i Conca Dellà també es va crear fa mig segle sota les directrius del franquisme per estalviar despeses i compartir recursos d’una forma més centralitzada. La fusió es va decretar 12 de setembre del 1970 i es va concretar el 5 de febrer del 1971. Es van unir els municipis de Benavent de la Conca, Conques, Figuerola d’Orcau, Isona, Orcau i Sant Romà d’Abella i el nou municipi va passar a dir-se Isona i Conca d’Allà.

El nou municipi passaria a tenir 14 nuclis de població: Isona, Covet, Llordà, Masos de Sant Martí i Siall, Benavent de la Conca, Biscarri, Gramenet i Montodó, Conques, Sant Romà d’Abella, Orcau i Basturs i Figuerola d’Orcau.

El primer ajuntament va estar dirigit per Josep Solans. El 1984 el municipi va canviar de nom i va passar a dir-se Isona i Conca Dellà, una denominació més d’acord amb la toponímia catalana. Aquell mateix any també es va crear l’escut local amb dos fonts d’aigua de l’escut tradicional d’Isona i vuit roses daurades procedents de l’escut d’armes dels Orcau.

El 1991 es va crear la bandera amb els mateixos criteris. En aquests cinquanta anys, ha tingut seixanta-cinc regidors i onze regidores, Núria Obach va ser-ne la primera edil el 1979 i Rosa Amorós, la primera alcaldessa el 2019. Va prendre el testimoni dels seus predecessors Josep Solans, Agustí Graell, Antoni Grassa i Constante Aranda.

El 1970 el municipi tenia 1.615 habitants i cinquanta anys després, 1.047. Segons l’historiador Sisco Amorós, la denominació del terme no va estar exempta de polèmica. Antigament, el territori estava dividit en Conca d’Enllà de Tremp cap a Catalunya i Conca d’Ensà de Tremp cap a Aragó.

Amb la fusió va caldre buscar-li un topònim al més castellà possible i es va optar per Isona i Conca d’Allá. El reagrupament va ser promogut pels governadors civils i al Pallars Jussà va ser bastant aleatòria perquè mentre que uns territoris es reagrupaven amb un sense fi de petites poblacions, altres es van salvar de la crema com és el cas de Salàs, Gavet de la Conca, Talarn o Llimiana.

Tremp, la capital, va tenir la mateixa sort i va passar a englobar una nombrosa llista de pobles agregats. Tampoc els habitants dels pobles que ara integren Isona no van veure de bon grat la fusió, ja que tots tenien la seua idiosincràsia i a partir del 1971 passarien a dependre d’un sol consistori i les inversions es repartirien entre més veïns. Amorós assegura que aquests recels segueixen.

«Allò va ser un embolic: ens han deixat aïllats»

A Rocafort de Vallbona, alguns veïns recorden l’agregació a Sant Martí de Maldà, municipi que aleshores va passar a nomenar-se Sant Martí de Riucorb, com un “embolic” de les autoritats polítiques del moment, ja que la unió de municipis estava premiada amb diners.

Asseguren que si s’hagués convocat una consulta popular, més d’un 90 per cent dels veïns hi hauria votat no perquè, en passar a ser agregats d’una altra localitat, hi van perdre més que van guanyar. Asseguren que l’alcalde i el secretari del moment van convocar una reunió amb els veïns quan ja estava tot fet i sense tenir en compte la seua opinió.

Pensen que si fa cinquanta anys no haguessin estat absorbits per Sant Martí, ara tindrien més serveis i equipaments com una piscina municipal o el menjador escolar gratuït: “No ens ha suposat cap avantatge, tan sols pèrdues, ens han deixat aïllats.” Quan es va fer el pacte, tan sols van portar a terme les canonades d’aigua i del clavegueram sense cap cost per als veïns.

Una recompensa que, segons expliquen els veïns, “no va ser res, vam donar 10 euros i en vam perdre 1.000”. Sant Martí està format per Sant Martí de Maldà, Rocafort de Vallbona, Llorenç de Rocafort i el Vilet. Els dos últims depenien de Rocafort.

L’actual alcalde, Gerard Balcells, afirma que la seua prioritat és arribar a tots els pobles. Per això, han contractat un segon agutzil i les subvencions, diu, es donen de forma equitativa.

«Vivim de l’IBI del túnel del Cadí i de subvencions»

L’alcalde de Riu de Cerdanya, Miquel Pons, recorda encara la dificultat per aconseguir que Riu deixés de ser una pedania de Bellver de Cerdanya per convertir-se en municipi.

La Generalitat s’hi oposava, i el llavors alcalde, Joan Marginet, que comptava amb el suport dels veïns, va haver de recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que va acabar reconeixent el seu dret a ser municipi l’any 1997. La notícia va ser bona, explica Pons, ja que “des d’aleshores tenim autonomia per decidir les inversions que necessitem i quan s’espatlla alguna cosa ho solucionem ràpid i no hem de dependre de trucades a altres administracions”. “Qui millor que nosaltres sabrà el que ens beneficia més”, insisteix.

Riu compta amb prop de cent veïns censats, encara que “la majoria hi resideixen només els caps de setmana, així que de forma fixa tot just hi vivim cinquanta persones”, explica. Els ingressos de Riu arriben majoritàriament del túnel del Cadí, que té al seu terme l’àrea de servei i la gasolinera. “Sobrevivim amb l’IBI de l’àrea del túnel, a més de les subvencions que podem aconseguir de la Generalitat o la Diputació”, diu.

A Riu, hi viuen tres nens. Un va a l’escola de Bellver, un altre a l’institut de Puigcerdà i el tercer encara no ha arribat a l’edat d’escolarització. Riu havia format part de l’antic municipi d’Urús i Riu, però en la divisió provincial del 1833, l’antic municipi va ser dividit i Urús va passar a la província de Girona i Riu, a la de Lleida, com a municipi independent amb el nom llavors de Riu de Pendís.

El 1973 va ser annexionat a Bellver, i va passar a ser una unitat local menor amb junta administrativa pròpia fins al 1997, quan es va aprovar la segregació actualment vigent.

“No vam ser més que un cromo enmig d’interessos polítics”

Castellciutat va deixar de ser municipi l’any 1971, quan va quedar fusionat com a entitat de població de la Seu d’Urgell. Coneguda popularment avui dia com a Ciutat, nom oficial fins al segle XVI, els veïns que van viure l’annexió, fa cinquanta anys, la recorden encara ara com “una pèrdua d’identitat i d’entitat col·lectiva”.

Joaquim Gomà afirma que “els humans ens acabem adaptant a tot i una mostra d’això és la crisi sanitària per la qual estem passant, però tinc clar que en vam sortir perdent i que no vam ser més que un cromo enmig de molts interessos polítics”. Abans d’annexionar-se a la Seu, Castellciutat era la secretaria de Montferrer, Aravell i Bellestar. “Ens hauríem d’haver quedat com aleshores, mancomunats amb ells, al final són pobles petits com nosaltres”, afirma. Afegeix que “els interessos de la Seu i Ciutat són massa diferents per estar junts. Per naturalesa som diferents, nosaltres som poble i ells són ciutat”, opina.

Rafel Julià també recorda “amb molta melancolia” l’època prèvia a la unió amb la Seu. Es mostra molt crític amb l’annexió i considera que “ens van regalar a preu zero; la unió no ens va aportar res”, diu, i afegeix: “Vam perdre la nostra autonomia per culpa d’un ajuntament que en el seu dia no va saber gestionar i lluitar prou.”

Els veïns, que es van constituir en associació ja fa anys, han continuat reclamant sempre la identitat de poble. La Seu, per la seua banda, va crear la regidoria de Castellciutat, que des d’aquest mandat recau en la figura del vicealcalde de la Seu.

Temes relacionats
Descobrir
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre