Massy Ferguson: «Som rockers en sentit ampli»

Arriben de gira per primera vegada a Espanya els Massy Ferguson, la banda de Seattle que tant fa parlar. Imbricats en el corrent general del rock, però amb influències sonores de molt divers pelatge, des del grunge al folk rock. Divendres vinent debutaran a Lleida presentant Great Divides, el seu nou disc (a la venda a l’abril), una excusa perfecta per atansar-nos a Ethan Anderson, el cantant i baixista del grup.

Primera vegada que toquen a Espanya. Què esperen del públic d’aquí?

Hem estat girant abans per nou països diferents i Espanya serà el desè consecutiu. Estem molt il·lusionats de venir a tocar aquí. M’imagino que la cosa pot resultar molt, molt, divertida. Fa anys, en els meus temps d’universitari, vaig cursar estudis durant un mes a la Universitat de Salamanca, així que estic molt emocionat de poder tornar ja que guardo un record formidable d’aquella experiència juvenil.

Vénen de Seattle, ciutat que va veure nàixer grans estrelles com Jimi Hendrix, Pearl Jam, Nirvana, Heart... Responsabilitat davant d’uns antecedents musicals d’aquest calibre?

Sí, però només una mica. Esclar que fins avui unes quantes bandes i solistes de Seattle han estat de gran influència. Sens dubte, hem tingut sort d’haver comptat amb grans noms com Hendrix, Nirvana... I del grunge, que no para de transformar-se, tenim l’exemple dels Foo Fighters, que també han inspirat moltes bandes, incloent-nos a nosaltres. Realment no és pressió, però sí un llegat musical que apreciem molt.

En aquesta línia, quins serien els seus referents musicals més identificables com a banda de guitarres i veus?

Sí..., bandes com Nirvana i Hendrix, per descomptat, però també la música que es denomina “americana”: per exemple Tom Petty, Lynyrd Skynyrd, Bruce Springsteen, Drive-By-Truckers...

Estan còmodes amb aquesta etiqueta d’“americana”?

Sí, està bé... Ens poden anomenar Americana music o com vulguin. En aquests dies hi ha tants estils que, la veritat, no ens importa gaire com se’ns identifiqui. El que ens importa és que ens escoltin [rialles].

Ara presenten el seu sisè àlbum. Quines novetats aporta respecte als seus treballs anteriors: Cold Equations, Hard Water, Damaged Goods, Victory & Ruins i Run It Right Into The Wall?

Si tenim en compte que Damaged Goods era només un EP, Great Divides seria el nostre cinquè full-length. Crec que hem pres una direcció diferent dels nostres treballs previs, per la seua varietat sonora i temàtica. Moltes d’aquestes cançons noves tenen un ritme com més ràpid, amb una mica més de punch. D’altres són extremament lentes... Pel que fa a les lletres, moltes són una espècie de viatge mental retroactiu en el temps ja que he pretès, ara, fer un exercici dins del meu cap provant de pensar de la manera que ho feia quan era un adolescent, però amb la meua experiència actual d’adult. Es tractava de projectar una mirada enrere, a quan tenia menys de vint anys. Cançons com Mommas In The Backseat o Don’t Give Up On Your Friends són autèntiques cròniques de la meua joventut.

Encara no són gaire coneguts en aquests territoris. Defineixi una mica el grup.

Realment som una banda de rock, però prou americana com per actuar en festivals country (però prou rockers per descarregar en sales que programen rock), així que la nostra experiència és àmplia. Som un grup que fa prou temps que dóna guerra com per sentir-nos molt afortunats per haver tocat a tants països i compartit esdeveniments o escenaris al costat de bandes i músics increïbles com Everlast, The Liberteens o Tim McGraw, entre molts més. També hem tingut la sort d’haver editat ja cinc discos i que la nostra música ens serveixi de vehicle per anar a llocs llunyans i conèixer gent interessant.

Bé, per acabar, ‘vengui’ una mica el grup per atreure al Cafè del Teatre un públic que sàpiga poc o gens de vostès.

Estem molt contents de poder actuar a Lleida per primera vegada. Tocarem material del nostre nou disc, algunes cançons velles i fins i tot farem una versió en espanyol que ho petarà!