SEGRE

SANT JORDI 2019

Ida Vitale: "La bogeria del Quixot és la irrupció d'un frenesí poètic"

La poeta uruguaiana, de 95 anys, recull el premi Cervantes, “l’emoció de la meua vida”, va confessar || És la cinquena dona reconeguda amb aquest guardó literari

La poeta uruguaiana Ida Vitale i els reis, a la Universitat d’Alcalá de Henares ahir.

La poeta uruguaiana Ida Vitale i els reis, a la Universitat d’Alcalá de Henares ahir.EFE

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

La poesia al Quixot va ser reivindicada ahir per la poeta uruguaiana Ida Vitale que, als 95 anys, va recollir de mans del rei Felip VI el premi Cervantes, un guardó dotat amb 125.000 euros, que va rebre emocionada en un acte en el qual va confessar que preferiria haver “abraçat” que llegir un discurs. Els reis van presidir la cerimònia al paranimf de la Universitat d’Alcalá de Henares. Vitale és la cinquena dona que rep el Cervantes, un guardó que des del 1976 només ha reconegut les espanyoles María Zambrano (1988) i Ana María Matute (2010), la cubana Dulce María Loynaz (1992) i la mexicana d’origen francès Elena Poniatowska (2013). El discurs, que va acabar demanant perdó per la seua “audàcia” a l’anar a Alcalá de Henares a parlar de Cervantes, va estar ple de referències al Quixot al seu Montevideo natal. Segons la poeta, “moltes vegades el que anomenem bogeria del Quixot podria ser vist com a irrupció d’un frenesí poètic, no subratllat així per Cervantes, un novel·lista que va tenir la poesia pel seu principal respecte”. En realitat, va confessar, va saber del Quixot “per una gran pila que, sens dubte regal d’Espanya, lluïa al primer pati de la meua escola”. Les seues lectures van ser “lliures i tardanes”, però es va convertir en una “devoció total” quan va intimar “amb aquella parella espanyola tan tendrament compatible”. I va acceptar immediatament el llenguatge del Quixot i Sancho: “M’integrava en un món on, sola, em sentia acompanyada, capaç de moure-m’hi com si fos el meu”, va recalcar la poeta, per a qui, a l’alegria del guardó s’uneix el fet de poder agrair-ho en castellà. Un cop acabada la cerimònia, Vitale va dir que el reconeixement és “l’emoció de la meua vida” i va dir que en el moment de recollir el premi queia “en esperit”. També va afirmar que va trobar a faltar Antonio Machado, el seu “primer amor literari”. “Va faltar però estava en mi”, va dir la guardonada, que va ressaltar l’admiració pel poeta espanyol. Amb les personalitats convidades a la cerimònia, es trobaven també la filla de Vitale, Amparo, així com les nétes Emilia i Nuria, que com va assenyalar la premiada, van plorar durant l’acte. “Suposo que deuen haver pensat: la meua àvia es mor d’aquesta”, va dir. Nuria va dir que estava emocionada amb els guardons que atresora la seua àvia. “Fins al Nobel no para”, va fer broma. El rei va defensar la “universalitat” de l’espanyol. “Aquesta llengua és tan pròpia d’Amèrica com d’Espanya”, va destacar, i va assenyalar que “tots els castellanoparlants” són “coresponsables de la cultura que s’hi expressa” i que, segons les seues paraules, és “manifestació d’unitat en la diversitat”.

L’exili i la poesia espanyola, grans referències Durant el seu discurs, el ministre de Cultura, José Guirao, va llegir dos poemes d’Ida Vitale per recordar la influència que hi van tenir molts poetes espanyols que, va dir, “no es deu haver sentit mai estrangera a Espanya”. En concret, va recordar dos poetes espanyols de l’exili republicà, José Bergamín i el premi Nobel Juan Ramón Jiménez, que van exercir “una influència literària, intel·lectual i moralment determinant en la seua obra”. La “torxa de l’exili” la va heretar Vitale d’un dels seus avis sicilians, que li va llegar a més “l’inconformisme, la incorruptibilitat i l’exigència, i la disposició de l’obertura a allò diferent”, va destacar el ministre de Cultura, que va recordar com la poeta uruguaiana es va veure forçada a l’exili l’any 1974 amb el seu marit, el poeta Enrique Fierro, a Mèxic. Guirao va destacar la poesia de Vitale com una manera de “nodrir” la consciència al món.

tracking