Joanjo Ardanuy, director de l'IEI: «El canvi polític a Lleida ha generat una nova energia»

No apareixia a les habituals quinieles de càrrecs després que ERC aconseguís la presidència de la Diputació. En les primeres notificacions oficials se l’ha presentat com “Joan Josep Ardanuy”, però “al meu DNI posa Juan José, perquè no vaig voler canviar-me el nom que em van posar”. Des de molt jovenet utilitza el diminutiu Joanjo. “Un amic m’ho va escriure amb o i em va convèncer. Des d’aleshores, sóc el Joanjo.”

Què se sent a l’ocupar el despatx de director de l’IEI, en aquest edifici gòtic tan solemne?

És una barreja de sensacions. D’una banda, sents el pes de la història, però de l’altra sóc conscient d’emprendre una gran aventura a què m’enfronto amb moltes ganes i molta il·lusió. Tinc al davant el repte de portar l’IEI al segle XXI.

Quines prioritats es planteja?

No vull llançar les campanes al vol sense més ni més. És aviat per concretar projectes i, primer, he d’escoltar totes les seccions de la casa, però la meua gran prioritat és enderrocar els murs del que des de fora sembla una gran fortalesa. Metafòricament parlant, esclar. Vull que sigui una casa transparent i eficaç. Si la cultura no serveix per enriquir la societat, no té raó de ser. Tenim prou recursos i el capital humà necessari per dur a terme aquest repte.

Aquests recursos fan que entitats, particulars i ajuntaments vagin a buscar finançament a l’IEI. Com es gestiona?

Fins i tot abans de prendre possessió del càrrec, ja vaig rebre alguna petició d’ajuda en els missatges de felicitació que em van arribar al correu i al mòbil. De fet, jo mateix havia vingut a demanar finançament per a projectes en moltes ocasions. Cal trobar un equilibri. Prioritzar les línies d’actuació i racionalitzar els recursos. De la mateixa forma que el futbol base és important perquè existeixin grans clubs com el Barça o el Madrid, cal tractar amb respecte les propostes que arriben de la tercera regional sense, evidentment, descuidar les que sorgeixen de la Primera divisió.

A la lliga de la Primera divisió cultural hi ha un problema candent sobre la taula a Lleida: el Museu Morera. La Diputació hi ha d’intervenir?

Seguim amb interès i preocupació aquest tema. El Morera ha de ser el museu que mereix ser, però ara mateix no està a les nostres mans. Quan es resolgui com continuen les obres podrem plantejar-nos què podem aportar-hi nosaltres.

I més sobre les obres. El segon pis de l’IEI continua buit... La restauració de l’antic hospital de Santa Maria es dóna per acabada i la Caparrella és la subseu definitiva de l’IEI?

No, en absolut. El projecte per adequar la segona planta no té data d’execució però ja avanço que, a nivell personal, és una de les meues prioritats. És evident que la impremta, per exemple, no pot traslladar-se, però els serveis administratius han de tornar a l’IEI, encara que només sigui per una simple qüestió de funcionalitat.

Com són les relacions amb els veïns, amb la regidoria de Cultura de la Paeria? Un mateix color polític a les dos institucions facilita les coses?

La cooperació amb institucions i entitats privades ha de ser un dogma de fe per a qui ocupi un càrrec com el de director de l’IEI. La col·laboració suma i fins i tot m’atreviria a dir que multiplica. Evidentment hi ha una relació fluida amb la Paeria. Al marge de valoracions polítiques, crec que és molt important que sapiguem aprofitar l’energia que suposa que hi hagi hagut un relleu al capdavant de les dos institucions. No hi ha inèrcies, perquè tots comencem amb il·lusions renovades i això pot ser molt positiu per al territori. Després de deu, vint o trenta anys en el govern es produeix un inevitable desgast que no és bo per a ningú. Es generen vicis, rutines. Les dinàmiques es van degradant. És un bon moment per posar en marxa nous projectes i teixir complicitats.

Abans ha dit que volia portar l’IEI al segle XXI. Com pensa aconseguir-ho?

Els primers canvis no es veuran, seran invisibles. El 1987 es va dur a terme una profunda modernització de l’IEI que va encapçalar Miquel Pueyo, però la societat ha canviat molt des d’aleshores. Si féssim una enquesta a peu de carrer i preguntéssim què és l’IEI em temo que molts ciutadans no sabrien què és. Hem d’arribar a la gent i això és complicat en un territori tan gran i amb un desequilibri demogràfic tan evident. No es tracta tan sols de portar a les comarques el que es faci des d’aquí, sinó de facilitar que les entitats i ajuntaments de les comarques sàpiguen que puguin comptar amb nosaltres. Les noves tecnologies han obert camins molt interessants que encara no han estat explotats.