LITERATURA PREMI
Nobel a la mirada interior de la francesa Annie Ernaux
L'Acadèmia Sueca distingeix una de les principals veus de les lletres gal·les || L'autora destaca per la seua obra “compromesa”
Annie Ernaux, ahir a la seu a París de la seua editorial, Gallimard.
El Nobel de Literatura va reconèixer ahir la subtilesa de la mirada sobre la memòria de la francesa Annie Ernaux, de 82 anys i 17a dona a rebre el premi. L’escriptora, que figurava com una de les favorites des de fa anys, és considerada una de les principals veus de la literatura francesa. L’Acadèmia Sueca va destacar la creença d’Ernaux en la literatura com a “força alliberadora” i va definir la seua obra com a “inflexible” i escrita en un llenguatge “senzill”, que li serveix per descriure “l’agonia de l’experiència de classe, descrivint la vergonya, la humiliació, els gelos i la incapacitat per veure qui ets”.
Ernaux, en roda de premsa a la seu de la seua editorial, Gallimard, a París, va afirmar que el Nobel “representa una cosa immensa tenint en compte els meus orígens”. Nascuda el 1940 a Lillebonne (Normandia) en una família humil d’obrers, Ernaux va explicar que “escriure és l’acte polític més important” i que ha fet de la seua literatura un “compromís” amb la defensa dels drets dels més desfavorits i de les dones. “El meu treball és polític, encara que no participi en moviments socials o polítics”, va assenyalar.
La “responsabilitat” després de rebre el Nobel “és la de seguir la lluita contra totes les injustícies, les que siguin”, va assegurar. També va comentar que és conscient que, fora de França, és coneguda especialment a Espanya, “però no sé explicar per què”. Va destacar que el seu llibre L’esdeveniment, de l’any 2000, que narra de forma autobiogràfica la seua lluita per avortar quan era jove, ha guanyat nova actualitat amb el “retrocés” en el dret a la interrupció de l’embaràs en alguns països, i va reconèixer que la inquieta l’actual ascens de l’extrema dreta a Itàlia.
El seu debut literari es va produir el 1974 amb Les armoires vides (Els armaris buits), però l’èxit li va arribar amb La place (El lloc) el 1983, un retrat del seu pare, i a la seua progenitora li dedicaria anys més tard Une femme (Una dona) el 1987. Una altra de les obres destacades va ser L’occupation (L’ocupació), del 2002. L’autobiografia col·lectiva Els anys (2008) li va donar reputació internacional.
