'Lo Tro' ja en suma sis

Marc Màrquez es va proclamar ahir campió del món de MotoGP, per quarta vegada en la seua carrera, després d’acabar tercer al Gran Premi de la Comunitat Valenciana, en el qual va vèncer el seu company Dani Pedrosa, una última prova del campionat en què el rival pel títol, l’italià Andrea Dovizioso (Ducati), se’n va anar a terra a falta de sis voltes per al final. Es tracta del sisè títol de campió de Cervera al Mundial de velocitat comptant les tres categories.

Dani Pedrosa es va adjudicar la victòria in extremis en un final amb guió de pel·lícula de cine negre. La cursa va transcórrer més o menys tranquil·la fins a la vint-i-quatrena volta, quan van començar a desenvolupar-se tots els esdeveniments que van marcar el final de la cursa, ja que, primer, Marc Màrquez va sortir de pista, després de salvar de manera espectacular una caiguda novament amb el colze i, llavors, quan els pilots de Ducati tenien la possibilitat d’atacar, primer, se’n va anar a terra Jorge Lorenzo i, després, ho va fer Andrea Dovizioso. El títol estava sentenciat i Màrquez es va “conformar” amb la tercera posició.

Tal com havia dit, Marc no va agafar ni la catalana ni l’espanyola: sols la bandera del 93, any en què va néixer

Marc va ser fidel a la filosofia de sempre: va intentar guanyar el campió. Per això, en una carrera en la qual tot just necessitava ser onzè per ser campió del món, una altra vegada ell va apostar per la victòria. Perquè sempre arrisca. De fet, tres dels títols els va guanyar amb el Mundial encara per decidir-se a l’última cursa. No ha fallat mai. Eficàcia al 100%.

El pilot lleidatà va fer aixecar els 110.220 espectadors que ocupaven les grades del traçat valencià quan, en el seu intent per vèncer en gran, va voler culminar una temporada majúscula amb una victòria. I per poc no acaba a terra. Rodava en segona posició, amagat darrere de Zarco, quan a falta de sis girs el va avançar a l’últim revolt. I al primer revolt, passada la recta de meta, es va passar de frenada, per defensar la posició –tant anhelava la victòria–, i va perdre el control de la moto. Va mantenir el cos a pocs centímetres de l’asfalt gràcies a aquest colze i aquest genoll màgics, que de tantes caigudes l’han deslliurat, i, això sí, se’n va anar directe a l’escapatòria. El va frenar la grava. I va perdre algunes posicions mentre provava de tornar a la pista. Quan ho va fer, era cinquè. El títol seguia estant a les seues mans.

Amb aquest títol, Lo Tro de Cervera, que ja va ser el pilot més precoç i el més jove a guanyar un campionat de la categoria reina –ho va aconseguir l’any del debut i als 20 anys, superant així Freddie Spencer–, trenca altres rècords de precocitat. Ho ha estat fent des que va guanyar el primer títol de 125 cc, amb 17 anys, el 2010, quan va sumar deu victòries, només una menys de les que havia aconseguit Valentino Rossi.

Aquest curs, els seus registres són també espectaculars: ha assolit els cent podis (ho va fer al Gran Premi del Japó) i els ha aconseguit un any abans del que ho va fer l’italià, considerat el millor pilot de la història i, fins llavors, el més jove a aconseguir la xifra centenària.

Màrquez ha aconseguit ser campió, a més, en una temporada en la qual ha encaixat tres zeros. I ha aconseguit recompondre’s. Gràcies a la quantitat de victòries i podis acumulats. El tema de les poles, a més, mereix un capítol a part, ja que en suma setanta-tres, més que ningú a la història.