El Lleida plora el seu capità

“Es procedeix a inscriure la defunció del Sr. Manuel Iglesias Orriols de 30 anys, natural de Sant Feliu de Llobregat, fill del Sr. Tomás i de la Sra. Joaquina, domiciliat al Carrer de Luis Besa número 14, pis 3r i d’estat casat. Ha mort al seu domicili avui a les vint hores a conseqüència d’abscés cerebral, segons resulta de certificat mèdic i reconeixement practicat, i el seu cadàver haurà de rebre sepultura al cementiri d’aquesta ciutat.” Aquest certificat de defunció es va escriure a última hora de la tarda del dimecres 18 d’abril del 1945 al Registre Civil de Lleida. Minuts abans moria Manuel Iglesias, capità del Lleida.

Tres setmanes abans, el 25 de març, el Lleida jugava a Barcelona, al camp del Júpiter. L’equip blau va alinear Florensa a la porteria, Solsona i Doladé en defensa, Alonso, Bericua i Bademunt al centre del camp i Mejino, Campabadal, Roselló, Sellart i Iglesias a la davantera. El Lleida va perdre 4-0, però poc podia imaginar-se que aquell dia perdia molt més. Era l’últim encontre que jugaria Manuel Iglesias. Aquest és l’únic cas en tota la història del Lleida, en les seues diferents denominacions, d’un jugador del club mort en actiu i mentre defensava els colors de l’entitat. S’han donat casos, en general a causa d’accidents de trànsit, però són molt poques les defuncions per malaltia. Al Barça hi va haver un cas l’any 1968, quan Julio César Benítez va morir a causa d’una intoxicació alimentària a tres dies de jugar un partit.

Els metges de l’època van determinar que el futbolista havia mort per una infecció cerebral

Les causes que van provocar la mort d’Iglesias sempre han estat discutides. Al seu certificat de defunció figura un abscés cerebral, que, a grans trets, significa una acumulació de pus al cervell, generalment arran d’un virus.

El que sempre s’ha explicat és que Iglesias va perdre la vida a causa d’una infecció provocada per un refredat mal curat que va contreure l’hivern del 1945. S’ha de recordar que, en aquella època, els jugadors s’havien de dutxar als vestidors amb aigua freda. Ja eren els últims mesos de la Segona Guerra Mundial. De fet, Iglesias va morir només deu dies abans que Benito Mussolini, mort el 28 d’abril, i Adolf Hitler, que es va treure la vida el 30. Manuel Iglesias era natural de Sant Feliu de Llobregat, on havia nascut l’1 de gener del 1914, i va jugar al Lleida durant cinc temporades, des de la 1940-41 fins a la 1944-45, que ja no va completar. Iglesias va ser un dels artífexs del primer ascens de l’entitat, a Primera Regional B la temporada 1940-41, en què va marcar un dels gols en el decisiu partit de la promoció davant de la Rapitenca.

La temporada següent, la 1941-42, va ascendir amb el Lleida a Primera Regional A i, el 26 de setembre del 1943, va debutar amb la camisa blava a Tercera i va formar part, així, de la primera alineació de la història del club en categoria estatal, al terreny de joc del Mallorca. De fet, el primer gol de la història en aquesta categoria el va marcar el davanter, encara que el Lleida va acabar perdent 4-2 (l’altra diana la va marcar Escuer). En total, Iglesias va jugar 141 partits de blau i va marcar 55 gols, dels quals nou van ser de penal.

Precisament, segons l’històric cronista esportiu Carmelo Moncayo, Manuel Iglesias no només era el capità de l’equip blau, sinó també el millor tirador de penals de tota la història del club juntament amb el lleidatà Enric Ribelles. Just aquest any es compleixen 75 anys de la seua defunció, un dels capítols més tristos de la història del club.