No és país per a vells

La generació del 2000 arriba a la majoria d’edat. Són joves que s’han criat amb internet i no han conegut més telèfons mòbils que els ‘smartphones’. Accions tan quotidianes fa poc més de vint anys com posar un disc és tot un repte per ells. Els experts diuen que les tecnologies han accelerat la bretxa generacional.

Els canvis formen part inherent del progrés. Els cotxes van fer desaparèixer els carruatges, de la mateixa manera que el telèfon va atansar persones que vivien lluny i la píndola anticonceptiva va fer possible l’anomenada revolució sexual dels anys seixanta i setanta. Però, què passa quan aquests canvis se succeeixen amb tanta rapidesa que els joves d’avui ja no reconeixen el món de fa tan sols vint anys? Internet està ple de vídeos virals en els quals es veuen millennials (els nascuts entre els vuitanta i el 2004) que tenen seriosos problemes per utilitzar un model de telèfon antic o posar un disc. No són muntatges. Hem fet la prova en un centre de secundària de Lleida (clica per veure l'experiment) amb alumnes nascuts el 2000. Francesc Núñez, expert en sociologia de les emocions de la UOC, reconeix que les noves tecnologies han accelerat “els ritmes socials”. A les “societats líquides”, com les va denominar Zygmunt Bauman, els canvis es produeixen “més de pressa del que podem assumir” i això crea “inseguretats” perquè es trenquen els marcs de referència. “La identitat crea arrels, per això té tant èxit tot allò retro.” Núñez adverteix que encara es desconeix l’impacte social que tindrà aquest fenomen. “Un dels drames dels desplaçats és quedar-se sense un espai de familiaritat”, subratlla. En la societat actual, es perden aquests espais fins i tot sense moure’s de casa. Alhora, desapareixen objectes físics com les fotografies però, “paradoxalment, en la versió no física són més perdurables”, la qual cosa porta aquest expert a obrir el debat sobre la identitat digital.

“Deixem un rastre a la xarxa que ens sobreviu. Tot el que fem i diem és com un tatuatge digital.” Els majors de cinquanta anys han de fer un sobreesforç per no quedar-se despenjats.

En la nostra “societat líquida” els canvis es produeixen “més de pressa del que podem assumir”

L’historiador Sisco Farràs, creador de les botigues museu de Salàs de Pallars, una lliçó accelerada del segle XX a través de la publicitat, els oficis i els comerços, assegura que els objectes “tenen memòria” i poden explicar els grans canvis de la història recent de forma molt directa i senzilla. Segons la seua opinió, “l’era digital ha donat molta força als objectes”. Pot ser que els joves ja no sàpiguen utilitzar-los, però és en aquests elements quotidians on es consoliden “les anelles intergeneracionals” i es descobreix que, fins a cert punt, el món tampoc ha canviat tant. Simplement, ha evolucionat. Això sí, a un ritme frenètic des de la Revolució Industrial, quan es van trencar les barreres espai/temps, que s’ha accelerat més encara en l’era 2.0.

Les cabines han esdevingut una relíquia escassa

Les cabines de telèfon s’han convertit en una relíquia. Van ser imprescindibles fins que els mòbils les van fer caure en desús. La mítica pel·lícula d’Antonio Mercero La cabina (1972), que va protagonitzar José Luis López Vázquez, seria més difícil de rodar avui: a les comarques de Lleida només queden 150 cabines, una tercera part a la capital. La normativa del ministeri d’Indústria exigeix, almenys, un telèfon públic de pagament en municipis de més de 1.000 habitants.