Lleidatans per la mort digna

L’admissió a tràmit al Congrés d’una proposta del Parlament per despenalitzar l’eutanàsia i una iniciativa del PSOE per regular-la han tornat a obrir el debat i renovar les esperances dels qui lluiten per una mort digna. A dia d’avui, 2.623 lleidatans han firmat un testament vital perquè no se’ls allargui la vida artificialment.

Hi ha dos propostes sobre la taula per despenalitzar i regular l’eutanàsia a Espanya, creu que finalment serà possible?

És la setzena vegada que es planteja alguna cosa relacionada, però és cert que és la primera que s’admet a tràmit. S’havia discutit, però sempre havia quedat aparcat, així que és un pas molt important i, encara que no és definitiu, almenys es podrà debatre.

És més optimista aquesta vegada?

Tinc confiança que les coses vagin avançant. És possible que hi hagi esmenes i pressions, però és una reforma que només pot aportar avantatges. És una qüestió de mentalitat i de llibertat. Es juga amb el sofriment de la gent i això és molt trist. Potser és perquè no s’ha viscut de prop o per interessos ideològics o d’un altre tipus.

Què els diria als polítics que ara tenen la possibilitat de regular per fi la mort digna?

A la classe política se li hauria de fer una gran acció pedagògica i molt de diàleg. Han de comprendre que el fet de despenalitzar l’eutanàsia no vol dir que tots hàgim de passar per això. És un dret de la persona i no obliga la resta. Han de tenir en compte això i que el cos és responsabilitat de cadascú.

Suposo que a l’associació els arribaran persones en situacions molt límit, no?

Atenem persones que pateixen molt i que estan al límit, que voldrien les coses d’una altra manera i busquen ajuda. Malalts d’ELA o de càncer terminal amb un estat vegetatiu o molt de sofriment. Són persones que desitjarien acabar aquesta situació i que avui dia no és factible.

Mentre no arriba la llei, quin paper juga el testament vital?

És importantíssim. És un regal per a un mateix, per als metges i per a la família perquè dóna tranquil·litat. La vida és un dret, i no pas una obligació. I quan s’ha perdut la qualitat i hi ha un sofriment o una malaltia incurable, s’ha de poder dimitir.

La xifra és un rècord a Ponent i, segons el departament de Salut, s’ha duplicat en menys d’una dècada, la qual cosa mostra que cada cop desperta més interès entre la població aquest debat (de fet es calcula que des del 2002 els testaments superarien a Lleida els tres mil tenint en compte els de persones que han mort i que ja no són vigents). El va obrir fa ara dos dècades el tetraplègic gallec Ramón Sampedro, el primer a demanar l’eutanàsia a l’Estat espanyol, i els pares d’Andrea van ser els últims a posar-lo sobre la taula.

Fins ara, quan la regulació de l’eutanàsia torna a estar de màxima actualitat amb l’admissió a tràmit la setmana passada al Congrés, només amb els vots en contra del PP i l’abstenció de Ciutadans, d’una proposta del Parlament de Catalunya per despenalitzar-la a través d’una reforma del Codi Penal. “És un petit avenç, però molt important al cap de tants anys de lluita”, assegura Concepció Canut, coordinadora a Lleida de l’associació Dret a Morir Dignament.

I és que qui cooperi avui en un suïcidi assistit s’enfronta a penes de fins a cinc anys de presó, que s’eleven a vuit si s’indueix al suïcidi una altra persona i a 10 anys si la cooperació arriba a causar la mort. La proposta comparteix protagonisme amb una iniciativa del PSOE que encara va més enllà, ja que proposa una regulació i convertir-la en una prestació sanitària. Els lleidatans per la mort digna esperen que aviat sigui una realitat.