“Fer-se donant d'òrgans és tan senzill com decidir la teva voluntat i compartir-la”

En l'acte del Dia del Donant que s’ha celebrat aquest dimecres al departament de Salut de Barcelona s'ha comptat amb el testimoni de tres dones. La primera mirada és la de l’Olga, que va rebre un trasplantament hepàtic en urgència 0, prioritat nacional, unes poques setmanes desprès de donar a llum. Com ella mateixa relatava, la causa va ser una hepatitis fulminant amb una esperança de vida de poques hores. Desprès d’unes setmanes llargues d’espera, per fi va arribar el dia: “Sempre recordaré aquell instant que la infermera em va dir que ja tenien un fetge compatible per a mi. Va ser el dia més feliç de la meva vida!. Mai li podré agrair prou al meu donant i a la seva família... sense ells jo no seria aquí”. Tampoc s’oblida dels metges i de les infermeres que la van atendre en aquells moments i que ho segueixen fent actualment, especialment la doctora Bilbao, que avui l'ha acompanyat en aquest acte, “m’ajuda en tot i sempre que la necessito hi és, sou els millors!”.

A la Montse, en canvi, li va tocar viure l’altra part, la que defineixen paraules com xoc, ràbia, tristesa, negació, valentia, amor, generositat o consol. Paraules que descriuen uns moments i uns dies que ningú està preparat perviure. "Perdre en Pau, el meu fill, va ser una experiència d’extrema duresa. El dolor més profund i salvatge que mai em depararà la vida”. Aquest acte, diu, “és un petit homenatge per a tu, Pau, que vas deixar aquest món amb generositat i amor cap als altres". “Tinc gravat a foc el moment en què l’equip mèdic de l’Hospital de Sant Pau em va suggerir la possibilitat de donar els òrgans del meu fill. Va ser un moment fred, inhòspit, estrany, mai m’havia plantejat haver d’afrontar una decisió com aquesta. No en vaig voler saber res. Accedir a la donació dels òrgans d’en Pau suposava afrontar la crua realitat”, comenta. Però tothom, en aquests moments, necessita alguna cosa a la qual aferrar-se quan perd allò que més estima. “Tot i la negativa inicial, al cap de poc temps vaig començar a intuir una petita llum, un lleu indici de l’enorme potencial de consol que podria tenir per a mi, la donació. Decidir donar els òrgans d’en Pau no farà tornar el meu fill al meu costat. Però saber que la seva mort va servir perquè altres persones puguin seguir gaudint de la vida és l’empenta que m’anima a seguir lluitant cada dia.”

L’últim testimoni de l’acte ha estat el de la doctora Mariona Badia, coordinadora de trasplantaments de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida. La metgessa ha comentat, sobre el consentiment a la donació per part de la famílies dels donants, que “algunes persones consideren que és la pitjor pregunta que et poden fer en el pitjor dels moments, quan t’acaben de dir que s’ha mort el teu ésser estimat. I realment és així, però no hi ha un altre moment”. No obstant això, “la majoria, quan coneixen que és i com és realitza la donació d’òrgans i teixits desapareixen totes les pors”, comenta. I afegeix, “com diu la Montse, moltes famílies reconeixen en la donació d’òrgans i la possibilitat de donar vida a altres persones, l’únic consol possible en uns moments tan durs”.

Per aquest motiu el missatge que coordinadors de donacions i trasplantaments, i autoritats envien a la població és clar: quan algú decideixi que vol ser donant, ha de comunicar la seva voluntat a familiars i amics. Així ells no hauran de prendre aquesta decisió, arribat el cas, i només l’hauran de transmetre a l’equip mèdic. “Fer-se donant és tan senzill com decidir la teva voluntat de ser donant i compartir-la”, conclou.