Més festa, menys màgia

Aquesta nit s’encendran centenars de fogueres a les comarques de Lleida i les falles il·luminaran la nit més curta de l’any al Pirineu. Sant Joan és una de les tradicions més arrelades però, alhora, una de les que han experimentat més canvis en els últims temps. S’ha guanyat en seguretat, s’ha perdut en ambient popular.

En aquesta població, fa gairebé quatre dècades es va conrear tot un moviment juvenil amb celebracions com la lluna en un cove o el sol a mitjanit, que van aconseguir cert esperit revolucionari en plena transició política.

Durant uns anys, aquells joves van prendre el relleu de la tradició de visitar el temple de Sant Miquel i la nit de Sant Joan i també la de Cap d’Any, la passaven al ras a l’interior del temple, que no té coberta, “a l’espera que sortís la serp”, explica rient Ramon Verdés, que en realitat reconeix que “el que buscàvem era passar la nit junts en un paratge solitari però amb molta tradició popular”.

A Artesa de Lleida els nens es feien els seus propis ‘petards’ amb bova que es posava a les brases

Des del 1955, la Flama del Canigó encén les fogueres de tots els territoris de parla catalana

La festa de Sant Joan ha canviat?

L’antropòleg Manuel Delgado diu que ha mort i estic d’acord amb ell. Paradoxalment, la festa està més viva que mai, però fa vint-i-cinc o trenta anys l’hiperintervencionisme de l’espai públic que fan les administracions va matar la tradició. Sant Joan estava associat a un ritual en el qual els nens s’autoorganitzaven per proveir les fogueres que es feien al carrer. En teoria, s’han imposat moltes restriccions per seguretat, però com a enginyer tècnic forestal he de dir que hi ha pocs precedents de foc causat per una foguera. Per aquesta regla de tres no podrien baixar-se falles, perquè el foc passa pel bosc.

Però, com vostè diu, alhora es tracta d’una festa molt arrelada.

La tele i, sobretot, l’escola, estandarditzen les festes. Ara tots mengem coca i bevem cava, però això no són tradicions. Una coca és un luxe i consumir-ne difícilment podria generalitzar-se en èpoques passades. Aquesta manera d’uniformitzar les festes a qui més beneficia és als gremis de forners. Però també és cert que, alhora, la festa de Sant Joan marca l’inici de l’estiu i se celebra arreu del país. Però ha deixat de ser una festa popular per passar a ser institucional, com ha passat amb el Carnaval. Les administracions intenten controlar la transgressió, i què hi ha més transgressor que fer una foguera al carrer?

?

Lleida

És la nit més curta de l’any, però també la més intensa. Sant Joan dóna la benvinguda a l’estiu amb les ancestrals festes del foc i aquest any no serà una excepció: s’encendran fogueres purificadores, se celebraran revetlles populars i, al Pirineu, els fallaires tornaran a ser moderns Prometeus que roben el foc als déus. Ritus mil·lenaris que, tanmateix, han canviat, i molt, aquests últims anys. “Sant Joan ha canviat perquè la societat també ha canviat”, subratlla l’expert en cultura popular Pau Plana.

“Els nens eren els grans protagonistes.” Ells s’encarregaven d’aconseguir el material que es cremaria a la foguera: mobles vells, en general, però també llenya que anaven a buscar sols. “Ara seria impensable”, reconeix Plana. Quan tenien la pira preparada, eren els encarregats de vigilar que ningú s’emportés el combustible.També eren els autors de la figura que coronava la foguera. Es conserva una imatge d’Eudald Boleda de l’any 1978 en la qual la foguera de Bellpuig està presidida per un gegantí Mazinger Z (vegeu la pàgina 5). Així mateix, s’elaboraven ninots al més pur estil de les falles de València a Tàrrega (foto de la dreta) o a Alguaire (vegeu la pàgina 4), on, a més, cada colla de cada veïnat es disfressava.

Rosa Finestres, nascuda a Miralpeix fa noranta-vuit anys i criada al Tossal, a prop de Ponts, explica que s’encenien dos gales. Així es denominaven les fogueres de Sant Joan. Una, a la part alta del poble i una altra, a la baixa. De fet, era una espècie de competició.

Una cosa semblant passava a Castellnou de Seana, on s’encenien fins a quatre fogueres. O a Bellpuig, que al ser més gran, podia acollir fins a una dotzena de focs. I les fogueres no només il·luminaven i purificaven, sinó que els més intrèpids les saltaven. A Vilanova de Bellpuig i altres poblacions del Pla d’Urgell, abans de creuar el foc es resava una curta oració: “Foc de Sant Joan/ foc de Sant Pere/ guardeu-nos de la ronya/ i un altr’any”. I se saltava després de cada vers. Amb lleugeres variacions, a gairebé tots els pobles es repeteix el “guardeu-nos de la ronya”. I és que la nit del 24 de juny era màgica (vegeu el desglossament).

També es considerava que era la nit propícia per recollir nous verdes per elaborar ratafia, explica Gassó. A Artesa de Lleida hi havia la creença que si es lligava una corda al tronc de la noguera, les nous d’aquest arbre no es corcarien en tot l’any, segons recull Adolf Costafreda a El cicle de l’any: feines i festes, publicat l’any 2000. A banda de la tradicional herba de Sant Joan o pericó, a Artesa de Lleida es creia que qualsevol herba recollida just abans de la sortida del sol podia eliminar berrugues.

Però a la canalla d’Artesa, la planta que més els agradava anar a buscar era la bova. No es podia posar al foc fins que no s’extingia la flama. Quan les brases l’havien escalfat prou, s’agafava el tronxo amb compte i es colpejava contra una paret. Si la bova estava al seu punt, feia uns pets que sonaven com petards.

Ara Sant Joan se celebra més que mai. Els joves organitzen revetlles multitudinàries. “S’encenen fogueres, es beu cava, es menja coca... però alhora s’ha perdut l’essència de la festa.” Plana creu que l’escola, sobretot, ha contribuït a “homogeneïtzar” aquesta festa.

Les normatives de seguretat i el control de l’espai públic per part de l’administració han fet que deixi de ser “transgressora”, com ha passat amb el Carnaval, “que ara sembla una festa infantil”.

Sant Joan també compta amb un fort simbolisme polític. És una festa que, amb lleugeres variants, se celebra a tots els territoris de parla catalana. Per aquesta raó, el 1955, Francesc Pujada va decidir iniciar una tradició: encendre un foc al cim del Canigó i utilitzar aquesta flama per encendre totes les fogueres dels denominats Països Catalans.

“Tenint en compte que Sant Joan es tracta d’una festa d’origen precristià, la Flama del Canigó és una cosa molt nova, però alhora, va arrelar molt ràpidament i ara s’ha incorporat a la tradició”, subratlla en aquest sentit Pau Plana.

Encendre la foguera amb aquesta flama simbòlica, unit a les restriccions normatives, va ser el que va motivar que en moltes poblacions els focs s’unifiquessin. Així va succeir a Bellpuig, per exemple, on es va optar per organitzar una gran foguera que substituís les dotze o catorze que s’encenien en gairebé cada encreuament de carrers fins a mitjans dels anys setanta.

També ha canviat la festa al Pirineu, i no únicament per la massificació turística. Ara és una festa igualitària en la qual ser dona no és un impediment per ser fallaire. Perquè no necessàriament els canvis són dolents i la fi del patriarcat arriba també a les festes populars.

A la Granja d’Escarp s’anava abans de la sortida del sol al riu o a la séquia, on es fregaven les berrugues amb herbes i es pronunciava una curta oració: “Sant, sant Joan treu-me les berrugues del davant”, segons recorden els veïns de més edat.