SEGRE
fitxa tècnica

fitxa tècnicaÒSCAR MIRÓN

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Eva Vega Aixalà

no és una dona gaire coneguda en el món del vi a casa nostra. Un fet injust, certament. Ubicada al petit poble de Vilanova de Prades, que voreja el centenar d’habitants, té el privilegi de tenir les vinyes situades a una de les parts més altes de la Conca de Barberà, a més de 800 metres d’alçada. Aquesta particularitat es reflecteix en els seus vins, ja que la frescor és una de les característiques que tenen tots i cadascun d’ells.

El seu projecte va a contracorrent de l’última moda, que en general aposta per fer vins amb les varietats autòctones de cada territori. Les varietats blanques com la chardonnay o la garnatxa blanca; i les negres com la sirà, la pinot noir, l’ull de llebre, la cabernet sauvignon o la carinyena són les que conviuen al voltant del celler. Dels vuit vins que elabora actualment, avui volem destacar el seu blanc anomenat La Bauma. En fan més de sis mil ampolles, està elaborat amb garnatxa blanca i chardonnay i és fresc i aromàtic.

Recordo el dia que el vaig tastar: va ser al restaurant Aimia, d’un gran amic i millor cuiner. En Jordi, el xef propietari del projecte, em va dir: “M’ha arribat un vi que és boníssim.” “Obre’l”, li vaig dir. Un cop a la copa va despertar la meva curiositat: es podia sentir i gairebé veure un gran ventall de fruita blanca en nas. Poma golden, pera, nectarina i un bon recull d’herbes fresques com la sàlvia o la marialluïsa. Un pas de boca contundent però fresc i, sobretot, la sensació de seguir descobrint noves aportacions cada vegada que l’olorava. Com més el degustava més em captivava. Un cop empassat el vi podia percebre les sensacions olfactives convertides en gustatives.

Una sorpresa amb la qual vaig tenir sensacions gratificants. Realment no em va deixar indiferent. Després també em va passar quan vaig indagar sobre el celler i vaig descobrir la resta de vins negres que elabora, frescos i aromàtics.

El passat 5

de març es va celebrar a l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Lleida, la vint-i-novena edició del Premi de Joves Cuiners Àngel Moncusí. És un dels concursos de cuina més antics de l’Estat, i des de fa anys demostra quin és el nivell

in crescendo

dels joves cuiners de casa nostra. Per trist que sembli, es tornava a fer palès que encara és un sector masculí: dels 12 participants només hi havia una noia, i a sobre no va poder venir.

Els participants arriben a mig matí i se’ls diu quin és l’ingredient secret amb el qual hauran de fer el plat de cuina salada. Les postres són amb fruita de Lleida i les porten plantejades de casa. A partir d’aleshores s’accelera el ritme. Tots els participants reben les seves jaquetes de cuina, el davantal i el gorro, i se sotmeten a la primera prova d’estrès: determinar l’ordre del concurs, que serà per senzill i estricte sorteig. Mirades de reüll, de confiança, de determinació i complicitat entre tots i cadascun dels joves cuiners. Tenen dues hores, fins a la una del migdia, per escriure el plat guanyador. Com el faran, quins ingredients empraran i les tècniques que usaran. En aquest moment se sent l’olor del talent, perquè la serietat i la forma de treball dels joves cuiners és determinant per saber si en el futur seran cuiners excel·lents. L’hora de cuinar s’apropa i ja no hi ha volta enrere.

És la una. Entra el primer concursant a la cuina de l’Escola, al davant té 3 hores per traçar les línies de la victòria. El sistema és que cada deu minuts entraran els joves cuiners per tal que després tinguin el mateix temps per presentar els plats. I de sobte ja són les quatre de la tarda! Els nervis es palpen i es respiren en l’ambient. Aquí és quan la confiança en un mateix és clau, saber que no has comès cap error i sortiràs convençut i decidit a seduir el jurat.

Alea iacta est

.

Arriba la nit. Tots els concursants estan més o menys convençuts de la seva feina i més o menys contents per com han gestionat els reptes durant tot el dia. Es deixen dur pel cansament, precedit d’una incerta glòria, mentre als passadissos de l’escola ens ajuntem tots els germans i germanes de professió que, des de la Federació d’Hostaleria fins al restaurador més petit, els acompanyem.

Arriba l’hora. L’acte final comença i sense gaire protocols la presentadora llegeix l’acta del jurat, que decideix premiar com a millor treball de cuina en Sergi Aritzeta (20 anys) del restaurant Cal Xirricló de Balaguer; després sona el nom d’en Joan Vidal (20 anys), alumne de l’Escola d’Hoteleria, que és qualificat amb el segon premi, i finalment, el nom del guanyador: Àngel Esteve (20 anys), cuiner del Cràpula de Lleida, comandat per un històric de la restauració ponentina i guanyador del concurs de talents

Deja sitio para el postre

, David Molina. La genialitat esclata i els nervis donen pas a les rialles i les tímides llàgrimes entre els concursants. Són molt joves, tenen molt futur i d’alguna manera ens diuen, als que ja tenim una mica de veterania, que hi ha futur. Aquest dur ofici encara fascina els més joves, que demostren que són treballadors, talentosos i amb moltes ganes de seguir aprenent. I tant els que marxin a fora com aquells que es quedin per les cuines lleidatanes no pararan de créixer. Això, als amants de la gastronomia, ens garanteix el futur de la bona cuina a casa nostra!

fitxa tècnica

fitxa tècnicaÒSCAR MIRÓN

fitxa tècnica

fitxa tècnicaÒSCAR MIRÓN

tracking