Vestíbul claustral o claustre vestibular

Una de les singularitats més destacades de la vella catedral lleidatana és la situació poc habitual del claustre. Aquest espai és un lloc format per quatre galeries tancades a l’exterior però obertes a un pati interior.

Serveix perquè les comunitats de religiosos que hi ha en els monestirs puguin gaudir del sol i de la llum sense haver de sortir fora, i també per comunicar els diferents indrets de les dependències conventuals: refectori, dormitori, sala capitular, biblioteca, església... Les catedrals tenen també normalment claustres proporcionals a la mida major dels temples, els quals feien una funció semblant per als canonges que atenien la vida de les seus episcopals.

La posició habitual respecte a les esglésies era al costat nord o sud, ja que la capçalera orientada a l’est era el lloc més important de l’edifici, i els peus del temple, situats a l’oest, era per on habitualment accedien els feligresos per participar en els oficis.

Aquí és on trobem la peculiaritat del magnífic claustre de la Seu Vella de Lleida.

El fet de fer-se la catedral dalt del gran tossal, on era la ciutat des dels seus orígens, va impedir que el claustre ocupés un dels dos costats del temple. Al nord hi havia la part més alta del turó amb el castell reial.

Al sud, el fort pendent que portava al riu Segre, amb les cases adaptades a l’empinada orografia i els carrers que hi zigzaguejaven; tal com passava en la darrera fase urbana d’aquesta part de la ciutat, del recordat barri del Canyeret.

Per tant Pere de Coma, l’arquitecte que va dissenyar la catedral, va decidir que el claustre s’havia de construir als peus del temple. Això, a més d’altres característiques especials que ja comentarem en altres Indrets de lo Castell, va fer que l’habitual funció del claustre com a lloc tancat i per a ús exclusiu de la comunitat religiosa fora ben diferent a Lleida.

Aquí el claustre catedralici, per la seva posició atípica, esdevenia un esplèndid vestíbul, per on passaven els fidels abans d’entrar a la Seu o es quedaven al sortir de missa, petant la xerrada, jugant als alquerques o, simplement, gaudint de l’espai.

La monumental porta dels Apòstols era l’entrada a un vestíbul claustral o a un claustre vestibular d’un temple excepcional: la Seu de Lleida. Vaja, vaja... quina joiosa pensada!!