Què és la saviesa?

L’altre dia, llegint un article sobre la postveritat a la publicació digital Núvol (en una altra ocasió haurem de parlar de l’oasi que ha suposat la proliferació de publicacions per Internet que han fugit del dictat generalista i de pensament únic) vaig tornar a topar amb una referència del filòsof Bertrand Russell d’aquelles que sintetitzen, en un rampell precís de lucidesa contundent, el gran drama del món contemporani. Assegurava Russell, parlant de la bomba atòmica, que “un increment del coneixement sense un increment proporcional de la saviesa pot ser extremament perillós”. Són paraules al voltant de les quals, avui més que mai, convé reflexionar i, si molt convé, convertir-les en llanterna que ens permeti obrir-nos pas en la foscor del present i del més que inquietant futur a què ens aboquem com a societat i com a espècie. Sobretot, però, ens donen la clau per entendre el nostre defecte essencial: som un Einstein capaç d’arribar més enllà del que ens pensàvem que eren els límits de la cognició humana, moguts per una pulsió de bondat, curiositat i entusiasme, i al mateix temps ens convertim en bèsties que arrabassen a la humanitat les seves pròpies fites i les inclinen cap a la consecució de la destrucció i la maldat.

I què és la “saviesa” tan reclamada per Russell, aquesta mena de vacuna que cal administrar mentre s’enfila el vertiginós camí del coneixement? Si hi ha algú que no ho sap, m’hi jugo un dit que el trobareu entre els principals artífexs del malbaratament i el menyspreu cap a les humanitats, tota la colla de tecnòcrates que rebutgen amb una ganyota de disgust la suposada improductivitat de la literatura, la música, les llengües clàssiques, la filosofia, l’art. Un grup dirigent d’adoradors del mercat i la vulgar aventura pecuniària, incapaços d’entendre (o massa conscients que en són i no els interessa que se sàpiga) que el progrés de la humanitat porta de bracet la ciència i la tecnologia amb les idees, el pensament, el debat i la imaginació, per tal d’evitar una nova bomba atòmica, un altre genocidi, una tirania. Que avui en dia no seríem on som si no fos per les humanitats. I això passa malgrat aquests tecnòcrates i opinadors que transmeten insidiosament la seva malvolença a l’esperit humà fins a fer-la arribar a les generacions joves, que veuen inútils els coneixements humanístics; tot plegat en una actualitat que ens reclama més que mai el pensament crític, una època de saturació d’informació digital que de forma inversament proporcional més va desgastant el nostre enteniment particular, una època de postveritats amb què els poderosos pretenen fer-nos passar pel seu adreçador amoral, una època que corona pallassos al capdavant dels governs.