Tabàrnia no fa gràcia
Reconec que al principi vaig entomar amb esportivitat l’ocurrència de Tabàrnia, pensant en la cara agra amb què s’havia mostrat fins al moment la plana major de l’unionisme: per una vegada tiraven d’humor i un puntet d’originalitat. Passats els dies, però, a mesura que s’ha anat desenvolupant la bufonada, se li han començat a veure les costures. Cal entendre que, fins i tot quan fas broma, has de sustentar la gràcia sobre pilars ferms i arribar a un acord amb la realitat que et permeti partir-te la caixa de forma enraonada. Res d’això no s’ha complert en la construcció de la falòrnia.
S’ha de ser atrevit per brandar dades que es poden contrastar i deixar-te en evidència. El mite de la Catalunya urbana i moderna, encabida entre Tarragona i Barcelona, enfront de la ruralia empobrida, provinciana i xarona que s’alimenta de la riquesa de la primera, el gran paradís subvencionat del flabiol i els castellers a tractorada diària, reducte paralitzant de l’independentisme tronat, no s’aguanta ni per la dreta ni per l’esquerra. Més si et fixes d’on surt realment la renda per càpita més alta.
Tanmateix, l’aspecte més greu de la qüestió és que aquesta broma amb ínfules de paròdia intel·ligent amb què els unionistes pretenien acarar-nos amb les nostres contradiccions sobiranistes, suposa un insult. Un insult a tots i cadascun dels protagonistes actius d’una lluita sorda de fa molts i molts anys, que va començar un any zero, en la nit fosquíssima del franquisme. Un insult a les persones que es van escarrassar amb valentia i molt d’amor a cohesionar, dignificar i salvar la idea d’una comunitat que compartia una llengua, uns valors, una manera d’identificar-se i participar en la història que el feixisme maldava per anorrear. Un insult al poble que va acollir gent de la Península fugint de la misèria i els va integrar en un procés de generositat recíproca. Un insult a tots els col·lectius, associacions, comitès, agrupacions, ateneus, que al llarg dels últims vuitanta anys s’han partit la cara per normalitzar, no imposar, ni inventar, ni implantar, una llengua, uns referents sobre els quals escopien i colpejaven els rostres estrafets del totalitarisme. Fins a arribar on som ara. A l’idioma que, sense pretendre’s superior a cap altre, s’ensenya a les escoles, després que l’hi haguessin prohibit i menyspreat; que manté una batalla desigual i constant a la ràdio i televisió amb els majoritaris mitjans en castellà; que vol salvaguardar la idea de poble no per cap ànsia supremacista, sinó per dreçar-se humil sobre l’ombra del poder uniformitzador i fanàtic. I sobretot, és un insult a tots els catalans d’origen castellà que van abraçar un país per a tothom, als quals es vol foragitar del seu encomiable projecte integrador i inclusiu, i tornar-los al gueto d’una pretesa comunitat diferent. Un gueto excloent i racista.
