La llengua no es toca
Sense ànim que estableixi un precedent, avui arrancarem amb un apunt personal: quan la benvolguda i admirada Anna Sàez em va proposar, ja fa una pila d’anys, d’escriure una columna quinzenal en aquest suplement, recordo haver acceptat l’encàrrec amb aquella característica emoció contradictòria consistent en el xoc entre l’entusiasme per disposar d’una finestra oberta als meus conciutadans i la inquietud per la possibilitat de no saber estar a l’alçada. Certament, la llibertat per escriure sobre el que em semblés és la mena de llibertat que millor et pot arruïnar. Malgrat presentar-me a la tribuna havent publicat alguna cosa literària amb certa sortida i reconeixement, el meu compromís consistia (o així almenys ho volia creure) a opinar amb coneixement de causa, fortalesa retòrica i capacitat dialèctica.
Dubto, amb la perspectiva dels anys, d’haver-hi reeixit en gaire mesura, perquè de fet la destresa argumentadora no ha estat mai el meu fort. Havent-me’n adonat d’entrada, sempre he procurat de pal·liar-ho amb les armes més entrenades de què disposava: un punt de retòrica per canalitzar certa visceralitat, per expressar allò que de fet em cremava més a l’estómac i s’havia processat només relativament a l’intel·lecte. Fer una mica com els poetes i els pamfletaris, i que em perdonin tots dos representants de tan insignes arts.
Tot aquest circumloqui confessional ve a tomb perquè en el caire més cremant de l’actualitat ha tornat a saltar, amb les corresponents espurnes, el tema de la llengua. I dic que ve a tomb perquè potser es tractaria de l’únic tema en què, havent-me despullat de tot impuls, de tota rauxa, em sento capaç de brindar les meves conviccions raonades a prova de bomba. D’una banda, em cal agrair-ho, evidentment, als mestres filòlegs que em van proporcionar amb sentit crític les dades que m’ajudaren a bastir un criteri; els suposats adoctrinadors (adoctrinaven, de fet, en la honestedat, el rigor i el realisme) de l’escola, l’institut i la Facultat; els qui m’oferien un seguit d’obvietats per les quals calia clamar sense defallir. De l’altra, la constatació de la realitat, tan tossuda ella. Una llengua debilitada per les interferències, que s’empassava la fal·làcia del bilingüisme que només uns estàvem obligats a adoptar, que arrossegava al llarg del segle vint un historial d’abusos i injustícies.
La llengua dèbil, amb la qual havia après a parlar a casa, i que va aixecar un precari dic de resistència davant la poderosa (més de cinc-cents milions de parlants) amb la immersió lingüística a l’escola, única basa per a la seva supervivència. Els anuncis dels que pretenen contradir tot això parlen per si sols. I ja em disculpareu que em contradigui amb el que havia afirmat unes línies més amunt i reprengui el meu to visceral, el dictat de la boca de l’estómac. Perquè la llengua, la teva, la meva, no es toca.
