x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

La natura a l'imaginari

Actualitzada 12/09/2019 a les 16:12
Eduard Roure

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Eduard Roure

Pot ser que confongui els interessos propis amb una tendència general, però tinc la sensació que el món editorial i un bon grapat de lectors s’ha bolcat en els últims anys en l’anomenada nature writing, és a dir, la literatura que tracta els valors ecologistes i el retorn a la natura. És clar que es tracta d’una tendència que ha existit sempre, amb més raó si ens atenim al fet que la naturalesa ha estat tradicionalment, de forma tangencial o directa, un dels pocs temes primordials en què es pot aplegar la història de l’art i la creativitat humanes. Però sembla que, a efecte de visualització del mercat, com més tecnificats i urbanitzats estem, més ànsia desenvolupem de recrear i desitjar l’atàvic retorn, el dels boscos i les muntanyes i els vergers. En grau inversament proporcional a com els anem destruint, irònicament.Més enllà del debat a l’hora d’acotar els límits de l’etiqueta, recentment he llegit pàgines que duen la tonificant sentor de la terra molla, els arbres, les feres i l’aire net; pàgines que es guarden molt d’idealitzar el món rural, com faria el típic urbanita esnob, però que troben en el marc de la natura, concretament la muntanya, el to exacte per narrar des d’una mirada nova. El recent Premi Anagrama de narrativa, per exemple, va recaure en una jove autora anomenada Irene Solà, amb una novel·la de títol sensacional, Canto jo i la muntanya balla. A través del joc inaudit de combinar les veus narratives de les persones que poblen una zona indeterminada entre Camprodon i Prats de Molló amb les veus de núvols, animals o roques, s’aconsegueix un retaule d’una poeticitat impactant, al voltant d’una història que es va completant a mesura que avança i recula. També pot passar que, en altres obres, la natura aguaiti de forma aparentment testimonial o lateral, i tanmateix la seva empenta tel·lúrica amari la portada amb el títol, simple i contundent. Passa amb la novel·la que molts crítics van considerar la millor de l’any passat en llengua castellana, Ordesa, de Manuel Vilas, una autoficció confessional fins a l’esqueixament, amb el record dels pares morts com a nucli temàtic, que situa el parc natural aragonès en el racó d’espai mental que a l’escriptor li permet un refugi contra la manca de sentit i el dolor essencial de l’existència, terreny incontaminat i primigeni. I això només posant el lloc en el títol i en quatre frases comptades. La seva rellevància no necessita més visibilitat. Sigui per trobar una nova forma de percepció artística, sigui per dotar de batec secret una obra desolada, la natura seguirà en el nostre imaginari. En les obres bones, dolentes o regulars. En vers i en prosa. En nits insomnes d’estiu i en la cruesa de les nits d’hivern. El seu clam de mare. Mentre ens resistim a creure que va desapareixent de forma lenta i inexorable.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre