x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura

Que espavilin

Actualitzada 26/10/2020 a les 11:16
Eduard Roure

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Eduard Roure

Si tinc una cosa clara, és que mai em dedicaré a la política; vull dir, més enllà de l’activisme puntual o la militància no partidista. No és pas que descregui dels seus beneficis o la seva utilitat, que em sembla indiscutible –seria la política o la barbàrie–, sinó que em mou prou desig de sinceritat per assegurar que jo no serviria. La vida ens proporciona les experiències pertinents per tal de progressar en qualsevol àmbit en què ens haguéssim considerat ineptes d’entrada, però també va sedimentant una saviesa que ens clarifica els camins que no hauríem d’emprendre de cap de les maneres. Així mateix, trobaria inconcebible ocupar un càrrec de govern qualsevol, en el cas remotíssim que em comprometés amb un partit polític que obtingués en unes eleccions la validació per manar. Novament, no es tracta de cap reserva displicent o exquisida cap al poder, sinó de la consciència ferma que no me’n sortiria. Estimo prou el proïsme conciutadà per no desitjar-li un mal més que previsible. Afirmo tot això per tal d’atorgar-me el dret de criticar obertament els governants que gestionen la meva societat, encara que pugui semblar contradictori, que no ho és gens: si aquests governants han decidit dedicar-se a la cosa pública, caldria pressuposar-los un examen de consciència anàleg al que jo em vaig fer en el seu dia. Si es posen en política i governança, és perquè se’n creuen capacitats, i jo els he d’exigir que me’n retin comptes, de la mateixa manera que jo els he de retre exercint la meva particular professió, per a la qual em vaig creure apte i solvent i m’hi vaig formar. Suposo que s’endevina per on vaig. La complexa gestió d’una situació com la pandèmia no és a l’abast de tothom –per mi i tants d’altres no ho seria–, i per tant necessitem els autènticament capacitats i les capacitades; per molt complicada que sigui de gestionar la crisi, els hem d’exigir les solucions adequades, o almenys la possibilitat certa, plausible, de sortir-nos-en. Si no en saben o no ho poden fer, no ens hem de reprimir de clamar-ho als quatre vents, en plena possessió del nostre dret de queixa, fins i tot d’indignació i ràbia. I també som prou intel·ligents per adonar-nos que sovint s’han trobat dalt de l’administració per interessos prou espuris, o embrancats en vergonyoses i mesquines pugnes partidistes per seguir garantint-se un futur percentatge de vot. El gran paradigma d’aquesta frivolitat el tindríem en la inenarrable Ayuso, però segur que el podríem identificar en altres subjectes, escampats en l’espai que va d’una punta a l’altra de l’espectre de partits espanyols. I qui diu la pandèmia, o Madrid, o Ayuso, diu el procés, per què no. Ja se sabia que no era fàcil. Espavileu o, si no en sabeu més o buscàveu rèdits no admissibles, retireu-vos.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre