Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

Menú Lectura
NOTES AL MARGE

Memento mori

  • Vidal Vidal
Actualitzada 28/02/2017 a les 12:16
Memento mori

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Memento mori

Memento mori

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Memento mori

Misteriosa onada d’incendis de cotxes als carrers de Suècia, mesos enrere. Un bon cas per a l’inspector Kurt Wallander, si el seu pare literari encara fos viu. Però el novel·lista i dramaturg Henning Mankell va morir de càncer l’octubre de 2015, als 67 anys. Cal entendre que amb ell se’n va anar també per sempre aquell policia que a la primera novel·la que protagonitzava, Assassins sense rostre, del 1991, era presentat com un quarantí a qui la dona acabava de deixar, circumstància que l’havia abocat a abandonar-se una mica i a engreixar-se set quilos, mentre mantenia una relació tibant amb una filla que s’havia intentat suïcidar, i que gairebé ja només se sentia a gust escoltant òpera al volant del seu Peugeot blau (no pas un Volvo, sent com era suec), perquè “conduir sempre l’havia distret dels seus pensaments”.

Això darrer em recorda la cita de les Cròniques de motel de Sam Shepard amb què introduïa la meva estrena editorial, L’oració dels perduts, el 1987: “Vull anar per la carretera sense pensar en res”.

He estat llegint fa poc un dels últims llibres de Mankell, Arenes movedisses, que no és cap novel·la negra, sinó un aplec de reflexions de caràcter biogràfic incitades per la malaltia en què, en un moment determinat, transcriu un aforisme que faríem bé d’aplicar-nos tots els mortals: “No et prenguis la vida gaire seriosament. Al cap i a la fi, no en sortiràs viu”. De tota manera, sorprèn la preocupació demostrada per l’autor d’Els gossos de Riga La cinquena dona, no tant per la seva delicada situació personal, derivada d’una salut molt precària, sinó per un futur de la humanitat que ell ja no podrà veure, com per exemple què passarà amb els residus nuclears d’aquí a molts segles.

També es mostra amoïnat per l’oblit a què tots estem condemnats, més d’hora o més tard, inclosos, naturalment, els escriptors. “Reconec que, de tant en tant, em molesta la idea que m’oblidin d’aquí a uns anys. És un sentiment tan ridícul i vanitós com humà. I normalment aconsegueixo vèncer-lo”. Al capdavall, tal com conclou a continuació, “dels centenars de milions de persones que han viscut a la Terra, la majoria de les quals són mortes, quantes en recordem? És un mínim cada vegada més mínim. El destí de l’ésser humà és que l’oblidin”. En fi, que no som res. Ni memòria, tan sols, a la llarga. Per què, doncs, ens en fem tant de qualsevol fotesa que ens pugui succeir?

Temes relacionats
Comenta el contingut

El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre