Beatus ille

Observa Josep Maria Esquirol, en un pròleg molt savi al darrer títol per ara del prolífic Lluís Foix, El que la terra m’ha donat, que darrere d’aquelles pàgines s’endevina “la mirada contemplativa del pelegrí”. Una mirada serena i que assossega, que conserva la memòria i per això mateix denota enyorança, és a dir, nostàlgia d’un món que ha quedat enrere (quan els pagesos cantaven al tros, posem per cas, i no escoltaven tota l’estona la ràdio com ara), però sense renunciar a l’esperança que es pugui derivar dels avantatges ponderats per l’autor en l’àmbit rural enfront de l’urbà, en espacial una existència més autèntica i més plena: “Treballar i parlar amb les vinyes és molt més enriquidor que passar-se la vida davant de l’ordinador”. El conegut periodista de Rocafort de Vallbona confia en un retorn a la ruralia, aprofitant les facilitats dels moderns mitjans de comunicació, que ja fan possible estar al corrent de l’actualitat o portar a terme una tasca professional a distància i mantenir-se alhora en contacte amb la natura. L’ideal del Beatus ille horacià.

Tot i no defugir una realitat no sempre falaguera, Foix és optimista respecte al futur de l’agricultura i dels pobles petits. Ho fa a través d’un text amè, farcit d’anècdotes i informacions, algunes tan curioses com les distintes tècniques d’empelt (agulla, escut, canó...), servint-se d’una prosa impressionista, a base de frases curtes com pinzellades que acaben component per acumulació el llenç final d’una escena, un paisatge o una reflexió. Un llenç de Van Gogh o un trencadís de Gaudí.

El volum, magníficament editat per Columna, amb il·lustracions de Xavier Cabanach, pren com a fil argumental el curs de l’any. Un dels seus al·licients rau en el contrast entre les descripcions o la rememoració de records referits a cada estació en la Vall del Corb, extensibles a qualsevol altra comarca interior, i l’evocació d’experiències personals arreu dels molts països recorreguts per algú tan viatjat: el cant dels ocells als parcs anglesos, els horts a la Xina, el vent a Chicago, la floració dels cirerers a Washington DC, el fred al llac Baikal, les oliveres a l’oracle de Delfos, els cementiris de Teheran, Buenos Aires o Moscou... Al cap i a la fi, local i universal no corresponen a dimensions o mentalitats incompatibles, sinó sovint complementàries, tal com confirma aquest llibre.