La Llotja, deu anys després

Gairebé un milió de persones han passat per la Llotja, el palau de congressos i teatre municipal durant els seus deu primers anys, que complirà dimarts. Malgrat això, representants del món cultural i el mateix govern municipal coincideixen a assenyalar que continua sent desconeguda per a una part de la ciutadania.

Impressionant va ser un dels adjectius més utilitzats pels assistents quan el 21 de gener del 2010 el teatre de la Llotja va aixecar el teló per primera vegada. L’òpera de Verdi Il Trovatore va ser l’espectacle elegit per a la inauguració d’aquest teatre amb capacitat per a mil espectadors, element emblemàtic d’un edifici que és també un palau de congressos, amb diverses sales per a reunions i esdeveniments.

El projecte dissenyat pel gabinet holandès Mecanoo Architects, dirigit per Francine Houben, va ser el guanyador d’un concurs internacional celebrat el 2005. L’import pel qual van ser adjudicades les obres a finals del 2006, 31,2 milions, ja anunciava una idea de les seues dimensions, i el seu cost final es va acabar disparant fins a almenys 40 milions. A més, el cost del manteniment supera el milió a l’any, segons fonts solvents. En aquests deu anys han passat per les seues dependències 950.770 persones que han assistit a 1.073 congressos i reunions, 464 espectacles i uns altres 537 actes com per exemple lliuraments d’orles, mítings o exàmens de la UOC, segons la informació facilitada per la Paeria.

Al fer balanç, hi ha un cert consens a assenyalar que l’edifici és clau en la vida cultural i en el turisme de negocis a la ciutat, però també que la seua activitat segueix sent un pèl desconeguda per a part dels ciutadans. Coincideixen en això representants del sector cultural i el govern de la Paeria (vegeu la pàgina següent).

Un exemple és Ramon Molins, membre de Zum Zum Teatre, que considera que el teatre de la Llotja “és un equipament bestial, amb moltes possibilitats i que trobes en molt pocs llocs d’Europa”, però alhora opina que potser no s’ha aprofitat prou per un doble motiu. Un és que creu que “ha patit una estigmatització política”. L’altre, que “no s’ha sabut trobar el model de gestió adequat, la qual cosa ha fet que no hagi acabat de ser el teatre municipal”.

Molins aposta per una gestió “que faci que la ciutat en gaudeixi, amb una programació per a un públic molt divers.” Recorda que durant bona part d’aquests deu anys ha estat en mans d’una empresa que “va apostar per l’oferta comercial”. Aquesta firma era La Traca, un dels responsables del qual, Toni Cabero, valora que la Llotja “ha marcat un abans i un després, perquè la majoria de les actuacions i espectacles que ha acollit no haurien vingut a Lleida sense aquest equipament”. “Amb la Llotja, Lleida va fer el que no ens pensàvem que es podria fer”, subratlla. Ara bé, admet que “potser ens queda una mica l’assignatura pendent dels lleidatans se la facin seua”.

Llorenç Corbella va prendre el relleu de La Traca després de ser nomenat director d’arts escèniques de la Paeria fa tres anys. Cessat fa uns dies pel nou govern, afirma que va intentar “fer una programació atractiva per a un públic divers i la resposta ha estat bona, però veníem de dinàmiques molt diferents que no es canvien en aquest temps”. Afirma que “hem primat la qualitat i abaixat els preus dels espectacles”, però també indica que “la ciutat no s’ha fet seua la Llotja”. Sobre això creu que una de les raons és la seua indefinició. “Molta gent no sap si és un teatre o un palau de congressos, ni tan sols té un cartell a l’exterior, ni tampoc n’hi ha cap a l’interior amb la programació teatral”, diu.

El màxim impulsor de la construcció d’aquest equipament, del qual està “especialment satisfet”, va ser el llavors alcalde Àngel Ros, actual ambaixador d’Espanya a Andorra. Subratlla que “és una infraestructura fonamental perquè és un element de capitalitat, dins de l’estratègia perquè Lleida passés de ser una gran ciutat a una ciutat capital”. “Amb aquest quipament juguem a la Lliga dels grans equipaments d’arts escèniques i congressos”, argumenta. A més, insisteix que, encara que el cost va ser molt alt, “als ciutadans no els va costar res”, i va recordar que es va finançar amb la venda del solar annex a una immobiliària participada per Caixa Catalunya per 49 milions d’euros. “Obres com aquesta, el cobriment de vies, el pont de Príncep de Viana o el parc de Gardeny generen capitalitat”, conclou.

En canvi, l’economista Ramon Morell és molt crític. “És un vestit d’una talla molt superior a la que la ciutat necessita i genera un gran cost de manteniment”, opina.