Visc a la carretera, dins d'un autobús

No he estat mai un periodista d’aula, o almenys això és el que diu el meu expedient acadèmic. La meva facultat ha estat, i encara ho és, la redacció de SEGRE.

La primera classe va ser a finals de desembre del 2002. Era per escriure les cròniques dels partits de futbol regional, secció que feia amb un bon grapat d’amics, entre els quals hi havia l’enyorat Abel. L’estiu del 2004, em vaig incorporar definitivament a la secció d’Esports i aquí seguim: tretze anys de lliçons de les quals no ens graduarem mai. No perquè a la nostra generació la jubilació ens sembli tan llunyana, sinó perquè cada nit sortim per la porta amb una assignatura pendent. En el món del periodisme, s’aprèn dia a dia. De fet, poques jornades després del meu fitxatge, vaig poder viure una cursa ciclista per dins, la Volta a Lleida, i, preparat o no, uns mesos després, pujava a un tren nocturn cap a Santander per cobrir el primer partit de bàsquet. A més, calia col·laborar amb SEGRE Ràdio fent els comentaris tècnics.

Aquells nervis del 2006, encara els recordo ara, a les portes de complir els 150 viatges

Pagaria per escoltar-ho. Aquells nervis del 2006, encara els recordo ara, a les portes de complir els cent cinquanta viatges. D’anècdotes, n’hi hauria per escriure un llibre, encara més quan es fan tants i tants quilòmetres. Però, com a Las Vegas, el que passa al bus es queda al bus. L’únic que els puc dir és que, si bé la millor facultat del periodisme esportiu és la redacció, l’experiència s’agafa fora. Endolls, cables, wifi, apunts... on tinc els bolis? Una crònica cal tenir-la llesta un cop acaba el partit, i encara més si l’horari no és l’adient per recrear-se amb floritures literàries.

Diuen que, de l’esport, i en especial del bàsquet, t’emportes les millors amistats. No puc estar-hi més d’acord.

Repasso de memòria planters i no puc dir-vos un jugador amb el qual no tingui contacte, encara que sigui virtual. El mateix passa amb els companys periodistes d’arreu on hi ha partit, amb els quals, any sí, any també, comparteixes experiències, rumors i queixes per la feinada que tenim. També amb aquells jugadors que canvien de colors i amb els quals tornaries a pujar al bus, perquè les abraçades estan a l’ordre del dia. Massa records i emocions per a una freda encaixada de mans. És durant la temporada, quan baixen les temperatures i deixem enrere platja i aftersun, que em torno a sentir periodista (esportiu, en el meu cas).

Arribar a casa, veure el campanar de la Seu Vella quan surt el sol i saber que ja hi ha lleidatans que llegeixen a SEGRE el que fa només unes hores has teclejat a centenars de quilòmetres. No falten els gemecs, els ais i uis de les hores estirat al seient intentant agafar el son. Em queixo, i molt, però també quan no ho tinc, perquè és el que més m’agrada fer. Ja saben: és aquell blues de l’autobús.