Diari d'una doctora de Primària (I)

Entro a la consulta. Són les 7.50 del matí. Anem bé; no hi ha ningú a la porta. Fa un parell de mesos que em vaig proposar complir el meu horari al peu de la lletra. M’esforço, però continuo arribant una mica aviat. Durant anys he vingut a les 7.30. La mainadera va haver d’adaptar l’horari a la meva decisió i venia a casa abans perquè jo pogués marxar (conciliació familiar? Què és això?). La idea era avançar tasques administratives abans de començar la consulta.

Comença a les 8.30, així que, en teoria, tenia una hora diària... I vaig ficar la pota. Vaig començar a dir als pacients que, si no tenien cita, vinguessin abans de la consulta. Preferia això que no que es presentessin a les 12 del matí, quan ja acumules un retard important i vas col·lapsada. El dia que vaig arribar a les 7.45, hi havia tres persones esperant (sense cita) i una em va recriminar que feia tard. Em vaig adonar que havia de parar. Des d’aleshores m’esforço per arribar a les 8 i no abans. Malgrat tot, hauria de tenir 30 minuts abans de la consulta per a les meves tasques.

Avui cobreixo fins a les 17 hores. Pel que sembla, entra a la nostra jornada ordinària. Mai no ho he entès gaire bé. Diuen que tenim 37,5 hores setmanals de feina i que en el nostre horari realment fem 35 hores. Al CAP de Tàrrega, l’atenció continuada (urgències) de 15 a 17 hores la cobrim el personal sanitari en jornada ordinària. Els que entren després d’aquella hora ja cobren per la seva feina. Ens toca un parell de vegades al mes perquè som bastants. A Cervera estan pitjor i els toca setmanalment. A Lleida això no passa, ni a Barcelona, i també fan 35 hores setmanals i cobren el mateix. Jo no discuteixo, a mi no m’importa treballar (fa anys que vaig a treballar abans de temps per decisió personal) però no entenc per què en uns llocs sí i en d’altres no. No hi penso més, ja m’és igual. Ara només em preocupa intentar tenir 10 minuts per fer un mos al sandvitx que em porto de casa, ja que no hi ha cap espai a la nostra agenda per menjar en aquells dies en què hem de fer aquest horari.

Són les 8 i comença a venir gent sense cita. No em puc enfadar, ho vaig proposar jo. La senyora Z és asmàtica i té una pneumònia. Està de baixa des de fa una setmana i vaig quedar que la veuria avui a primera hora perquè no aconseguiria cita fins d’aquí a tres setmanes. Ella no té la culpa de la demora. Ni jo tampoc. A les 8 se li obren a cada metge quatre “cites d’urgències” perquè es puguin programar pacients seus i atendre’s el mateix dia. La idea és bona, però els dies en què els metges fem dos agendes (per absència d’un altre company), aquest tipus de cites no estan actives. Al veure la senyora Z, me’n recordo. Li vaig explicar que no podia programar- se com una “urgència del dia” perquè avui havia de fer la meva consulta i la d’un company que està de baixa (Dr. Y).

Pel que sembla, no hi ha substituts. No en troben. En altres èpoques sí que en troben, però no hi ha diners. Mai he conegut una temporada en què hi hagi diners i metges disponibles alhora. No passa res, veig la senyora Z i li dono l’alta. Quan surt, hi ha dos persones més sense cita. Em recriminen que els he dit moltes vegades que si volen ser visitats vinguin a les 8 i els programaran per al mateix dia. No vaig tenir la precaució d’explicar que no sempre passa, que hi ha excepcions com les d’avui. Ells no en tenen la culpa. Jo tampoc. Respiro profundament. Són les 8.10; fins a les 8.30 no vindrà el primer programat. Decideixo que els veuré jo amb una mica de rapidesa, així evito que s’enfadin més i evito col·lapsar urgències. Deixo les tasques administratives per a un altre moment.

Són les 8.30. Començo realitzant la consulta del meu company absent (Dr. Y) fins a les 11 i després hi ha la meua. Els administratius ho organitzen com poden. Hi ha els metges que hi ha. Avui, a més, hi ha hagut un nou contratemps i ha fallat el Dr. X (ha mort el seu pare). Estan com bojos repartint els pacients que tenien cita amb el Dr. X entre els metges que hi ha al CAP. A mi no me’n posen més, ja faig els pacients de dos metges! Hi ha un cartell a la consulta del Dr. Y. Diu clarament que seran visitats a la consulta núm. 31 (la meva). Tant hi fa, jo m’hi atanso a buscar els pacients. L’última vegada que vaig cobrir un company, una pacient molt enfadada va començar a cridar-me al passadís perquè feia una hora que esperava i ningú no li havia dit res. El cartell hi era, no tothom el mira. Tots som humans i ens podem despistar. Penso que els pacients no en tenen la culpa, els tornem bojos amb tants cartells a les parets. Jo tampoc en tinc la culpa. Vinga!

Són les 9.20. No anem tan malament. El matí avança. Només acumulo 20 minuts de retard. La gent fa tres setmanes que s’espera per a aquesta consulta i molts vénen amb llistes de problemes de salut que temen no recordar. En 10 minuts és impossible resoldre-les. El retard va augmentant. M, la meva infermera, acaba d’arribar. Ha estat fent extraccions sanguínies des de les 8 a la planta baixa del CAP. Abans ha anat a curar un pacient a casa seva. Ho fa fora del seu horari perquè tampoc sap com resoldre el problema de falta de temps i prefereix, com jo, treure’l del seu personal i tenir la consciència tranquil·la. Vaja, la primera visita de la infermera M necessita que l’atengui el metge. Ella resol tot el que és a la seua mà, però, de vegades, necessita la meva ajuda (aquesta relació és recíproca). Tenia programat el Senyor W per revisar-li la diabetis (fer electrocardiograma i se li revisen els peus), però sembla que té febre i li costa respirar des de fa dotze hores.

Segons indica el nostre protocol, l’hauríem d’enviar a urgències perquè jo ja no tinc més espai a l’agenda, però el Senyor W ja té molts problemes de salut i jo el conec millor que ningú. Ho assumeixo i el visito sense cita. Ell no en té la culpa. Nosaltres tampoc.