Escó zero.- Hi som

Ara que hem entrat a l’última setmana d’agost i per tant està a punt de començar el nou curs per als que tornem de vacances, l’únic evident és que les coses de la política segueixen com estaven. A saber: Sánchez embolicant la troca amb aquestes reunions amb col·lectius socials per fer un programa de govern. Curiosa iniciativa perquè penso que a hores d’ara ja hauria de tenir un programa definit i decidit. Però per reunions que no quedi, sobretot per transmetre la sensació que “fa” alguna cosa per evitar que es repeteixin les eleccions.

A Unides Podem continuen nyic-nyic que o entren al Govern o que amb elles-ells no hi comptin.

La veritat és que resulta insòlit que s’arroguin el paper de guardians de les essències de l’esquerra i que assegurin que no es refien de Sánchez i que per això volen ser al Govern, per vigilar que aquest faci el que ha de fer.

Això sí, a les tertúlies de Madrid es comença a murmurar que podria ser que Unides Podem donés la sorpresa a la sessió d’investidura i s’abstenen. Si fos així, Sánchez podria ser investit president però el Govern continuaria estant en una situació d’interinitat, ja que hauria de buscar acords a esquerra i dreta per tal de poder governar.

I no és que jo sigui pessimista, però veient com se les gasten els nostres actuals dirigents polítics, és evident que cadascú va a la seua, és a dir que per a ells prima el curt termini, els interessos partidistes per sobre dels interessos generals.

Després tenim Pablo Casado, els assessors del qual s’han tret de la màniga això d’Espanya Suma per convèncer Ciutadans i Vox que junts guanyarien les eleccions. De moment, des de Ciutadans ja li han dit que no volen saber res de l’assumpte. A més, Casado ha d’acabar de trobar el seu “paper” en aquesta etapa.

Quant a Ciutadans, no hi ha qui els entengui i a més costa “reconèixer” aquest partit, que va començar sent socialdemòcrata per passar a definir-se com a liberal i ocupar un paper “central” en la política espanyola mentre que ara, en l’última batzegada, aspira a ocupar l’espai de la dreta.

I tot plegat sense oblidar-nos dels partits nacionalistes i les seues advertències de la “tardor” que ens preparen.