Llenya de l'arbre caigut

D’acord. Diego Armando Maradona és un ídol no ja amb els peus de fang, sinó de sorra. Un dels tres o quatre millors futbolistes de tota la història, després de Don Alfredo, s’ha convertit en una caricatura d’ell mateix, pels seus excessos i pel seu mal cap.

D’acord –repetim–, però això no justifica que calgui, en aquests últims temps, seguir-lo implacablement per mostrar urbi et orbi totes les seues patètiques sortides per omplir minuts i més minuts a la secció d’esports de qualsevol informatiu. No seria millor que, en comptes d’airejar les seues discutibles gràcies, algú es preocupés per ajudar-lo i no seguir difonent actituds que no fan res més que empitjorar aquest prestigi que ja no té?

Fins i tot resultaven doloroses les imatges encadenades des de la seua presència a la Copa Confederacions en un estat etílic lamentable, les acusacions d’assetjament sexual a una periodista, el penós xou que va protagonitzar a l’avió rumb a Nàpols, on l’han nomenat ambaixador, i la recepció, ja en territori italià, on no va ser capaç d’articular ni la més petita frase coherent.