Lydia sempre torna a casa

Crec que ja ho hem comentat però ve al cas com a anell al dit. A finals dels 70 i principis dels 80, la premsa teníem lliure accés als vestidors, comuns, dels guerrers de la lluita lliure. Primer a la vella Antorcha i després a la Bordeta. Allà, entre glop i cigarro, es planificaven els combats, les murriades a perpetrar i les caigudes dins i fora del ring. Després sortien al crit de “Vinga, a donar espectacle!”. Doncs això és el que passa al Sálvame.

Tots interpreten el seu paper a canvi de suculentes mossegades. Una de les actrius més avantatjades en aquests menesters és Lydia Lozano. És la que plora millor, converteix els atacs d’ansietat en obres d’art i les seues fugides de l’estudi són ja llegendàries.

Ja vam escriure aquí mateix el seu mutis després de ser denunciada per formar part d’un club d’intercanvis de parella, com si fos un delicte. Se’n va anar assegurant que ja no tornaria més. Dimecres ja estava asseguda al plató. Per cert, encara que sigui anecdòtic, del testimoni emmascarat que ho denunciava tot i que havia de mostrar divendres la cara, no se n’ha sabut mai més res.