Jo dic prou

Sr. Director:

Des que tinc ús de raó (i ja tinc gairebé 41 anys), sempre m’he sentit catalana. És una emoció, un sentiment, que em surten de dins com un ocell que voleteja lliure al meu cor. No pot ningú evitar que em senti orgullosa de la meva terra, de la gent que hi viu, respectuosa amb les diferents ideologies, cultures i religions perquè som, els catalans, una societat acollidora, i si es pensa el contrari és que no se’ns coneix prou. La diversitat és enriquidora i és sinònim de llibertat. 

Tinc la gran sort d’anar a la feina amb il·lusió. Els joves ens ensenyen molt, i aprenc d’ells quan descobreixen l’amor cap a la lectura, l’interès per qualsevol llengua o cultura, i m’encanta escoltar les seves intervencions, ajudant-los, com a guia (que no adoctrinadora), a crear dins dels seus pensaments un esperit crític, ja que la llibertat d’expressió és el pilar bàsic de la democràcia. L’escola és diàleg i un aprenentatge mutu. 

El passat cap de setmana va ser intens en emocions. El vaig viure amb els meus, participant de manera festiva en diferents activitats. En algun moment, se’m trencava la veu i l’ànima només pel simple fet de poder votar, l’objectiu únic del poble català. Votar, un gest tan senzill carregat d’il·lusió, necessitat, històries personals amagades darrere de les persones que feien cua pacientment i amb alegria. 

I he après alguna cosa, una vegada més: no vull viure amb la sensació horrorosa de l’odi. No vull veure una societat pansida i ferida de mort per la ira, especialment creada per la indignant manipulació informativa d’alguns mitjans de comunicació, gens objectius, que han sembrat de vergonya i de maldat molts cors. I ja no hi ha marxa enrere. 

Catalunya té autogovern, unes institucions pròpies amb un Parlament propi, però des de l’Estat espanyol no creuen que aquesta expressió civilitzada sigui lleial. I parlen de la unió del poble espanyol. I una bona merda!! Ens neguen que ens han retallat llibertats però no es penedeixen de la brutalitat policial i desproporcionada

que ha corregut com un riu embravit, testimoni cruel a les xarxes socials. 

Només recordo a Catalunya haver vist aquestes imatges tan cruels en documentals, perquè sóc del 76. Només la raó, la paciència i la nostra dignitat ens faran lliures. Ara i sempre. He oblidat un petit detall: sóc una humil professora de Llengua i Literatura Catalanes.