Dignitat de gènere, crits d'injustícia

SR. DIRECTOR:

És molt lloable i molt noble omplir-se la boca amb reivindicacions d’igualtat sexual, d’igualtat entre gèneres, de voler mostrar al món que aquest país és progressista i defensa la igualtat de la dona. Però que trist que des de la profunditat d’un país com és la constitució, el codi penal, el procés judicial enviïn un missatge al món tan masclista, antiquat i injust. Un país amb un govern central que es posa d’acord per canviar la llei de la línia de successió reial perquè una nena pugui heretar la corona, i després ignora el patiment d’una noia humiliada, violada i desfeta per uns éssers monstruosos, sense dignitat, a parer meu. Ja n’hi ha prou de mirar cap a l’altre costat, d’intentar defensar i tapar els errors de les institucions més arrelades “al corazón y a la patria de España”. I no dic que aquestes institucions tinguin cap culpa del que han fet aquests monstres, però si tant estimessin el país i la gent que defensen serien els primers de posicionar-se davant la injustícia. Quina culpa té aquesta pobra noia de no ser filla o familiar d’un personatge poderós, que li pogués assegurar la justícia? Per què aquesta noia s’ha de sentir ultratjada, insultada i infravalorada per una legalitat caducada que no entén ni respecta els drets de la dona ni la seva posició?

Qualsevol filla, germana, néta, cosina, neboda, esposa, mare hauria pogut ser ella. Per què ens hem de veure totes les dones dins d’un sorteig d’aquesta loteria tan cruel? Per què en aquest país, com en la majoria del món, només posem fil a l’agulla quan el problema ja ha passat? Quantes nenes, noies, i dones més han de patir perquè el govern actuï, el país sencer s’aixequi i acabi amb aquest problema? Fa segles que això passa, no ens ve de nou, però quan direm prou? No és qüestió de cultures, ni d’edats, de nacionalitats o d’estatus social. És qüestió de ser persona, i tan monstre és el qui ho fa, com el qui ho nega i defensa.

Prou monstres. Visca les dones!