Estimada Pepi, demà s’esperen temps rúfols i és que fa quatre anys que vam deixar de veure’t, i ens ennuega el desassossec d’imaginar-te absent per sempre de l’univers que vas saber crear-nos, aterrits perquè l’amor de tots plegats envers tu, per molt intens i profund que fos, no va ser prou per salvar- te del trànsit al no-res, i ara un any més esdevé motiu de buit i del desert de l’enyor per la pèrdua, no tant del futur, que també, ans sobretot per la pèrdua del passat d’allò essencial i intangible que érem quan encara vivies i per això ens aferrem tossuts a la memòria, ja que el preu de sobreviure’t és haver d’amuntegar records.
