Que l'anècdota sigui categoria

SR. DIRECTOR:

Aquest estiu em van venir a visitar a Balaguer uns amics d’Alcora, l’Ernest, la seva senyora i son fill, que també es diu Ernest i que té la síndrome de Down. Com que teníem prou temps, vam decidir pujar al Pirineu de Lleida, que conec prou bé i que sempre paga la pena de visitar. Vam fer cap a Sort i ens hi vam aturar, perquè l’Ernest volia comprar loteria a la coneguda administració d’aquest poble. Mentre l’Ernest pare i l’Ernest fill feien una petita cua que s’havia format a la finestreta de venda, la seva dona i un servidor esperàvem al carrer, des d’on podíem veure’ls a través dels vitralls de l’oficina. Després d’uns cinc minuts d’espera i quan pare i fill ja estaven a punt de fer la compra, vaig observar com la venedora de bitllets obria la porta i feia passar l’Ernest fill.

L’havia convidat a passar el Sr. Gabriel, propietari de l’administració, que era assegut en una taula a la rebotiga de l’oficina. El va fer seure i hi va parlar uns cinc minuts, amb una amabilitat i interès tan carinyós que es podia percebre l’atenció inusitada que li prestava l’Ernest fill, atès la cara de sorpresa agradable i joia que denotava el seu càndid rostre. A l’acabar, el Sr. Gabriel, el va acompanyar fins on era son pare, i el va obsequiar amb petits souvenirs de l’establiment, i e sva retirar tot seguit cap a l’interior de l’oficina després d’acomiadar-se d’ells. L’Ernest pare tenia una expressió de sorpresa i alegria al mateix temps, que feia goig de veure. L’Ernest fill no parava de somriure i admirar allò que li havia regalat en Gabriel.

Tot seguit l’Ernest pare em va dir unes paraules que no oblidaré mai: “Saps què passa, Robert? No estem acostumats que tractin així de bé el nostre fill.” Això em va doldre i sorprendre amargament, ja que jo creia que aquesta mena d’atencions i amabilitats vers un fill amb aquesta singularitat era d’allò més habitual. Tinc la impressió que la manca d’empatia i generositat desinteressada que patim com a societat és un signe dels temps que corren i un mal presagi per al demà de tots plegats. Ens hem oblidat de mirar-nos als ulls quan parlem, de saludar-nos quan ens creuem, de donar les gràcies, d’escoltar, de desitjar als altres que tinguin un bon dia, d’abraçar-nos i de donar un cop de mà desinteressat als menesterosos i necessitats. Si algú comet un error o falta, en lloc d’ajudar-lo a esmenar-ho li retraiem i el critiquem.

No fem autocrítica i si errem no rectifiquem i insistim a tenir raó, tot i ser conscients de l’errada comesa i del mal causat. Ens passem el dia amorrats al mòbil sense prestar atenció als qui ens envolten ni escoltar el que ens diuen. I el pitjor de tot, tenim cura dels nostres pares des del punt de vista material, però emocionalment ens n’oblidem massa sovint, no els visitem prou, condemnant-los a la pitjor de les solituds, que és la vellesa. Tot i això, no pas tothom actua així i per aquest motiu escric aquesta missiva, amb el desig i l’esperança que algun dia aquesta anècdota viscuda esdevingui categoria. Déu vos guard.