Vuitanta anys d'un viatge sense destinació: la retirada
SR. DIRECTOR:
Era el cinc de febrer de 1939. El meus avis i les meves tietes travessaven la frontera pel Coll d’Ares, entre el Ripollès i el Vallespir. Dos dies més tard ho faria el meu pare i els seus germans (els meus tiets), tots tres soldats de l’exèrcit republicà. Havien iniciat aquesta fugida feia gairebé un any, poc abans que Lleida caigués sota el bàndol nacional. El periple va ser llarg i durador, ple d’incerteses, dificultats i sobretot por. Molta por. Mesos abans, els meus avis i les meves tietes s’havien traslladat a viure a Sudanell a casa d’uns amics, però en avançar les escomeses es van traslladant en carro, primer al Cogul, desprès a Vinaixa fins a arribar al Vilosell, on tenien la casa familiar. El meu pare i els meus tiets seguien les instruccions donades per l’exèrcit republicà, desplaçant-se allà on els requerien, però en clara retirada.
Les cròniques escrites pel meu oncle m’han ajudat a comprendre la realitat que va viure la família durant aquell darrer any de Guerra Civil. El meu pare tenia tant sols 21 anys, va ser militaritzat com a sanitari donat que havia iniciat els seus estudis de medicina. Els seus germans eren més grans, tenien 27 i 31 anys. Tots tres van tenir cura d’ubicar i saber de la família a mesura que la retirada es feia més evident i inevitable. El meu avi amb la mula i el carro va carregar les dones de la família i, des del Vilosell, va iniciar un viatge llarg i sense destinació. Van ésser acollits uns dies a Montpalau (Segarra) on el meu avi va ajudar en les tasques agrícoles; desprès a Gironella, en concret a la Colònia Monegal, on van transcórrer uns mesos tranquils i de bon record per l’amistat establerta amb veïns locals. Però el 26 de gener, quan la caiguda de Barcelona, es va iniciar el darrer periple de la retirada. Uns dies a Sant Boi de Lluçanès –establint estreta amistat amb una família local–, després a Sant Joan de les Abadesses i finalment Camprodon. En les seues cròniques el meu tiet descriu: “La família, en ficar-se de camí, es convertia en transeünts sense sostre que reflectien ser trànsfugues privats de comoditats, mortificats per no tenir poble, ni casa ni lloc on poder dormir ni menjar. I la meva àvia amb plena serenor els deia: Deu proveirà!”
Un cop entrats a França pel Coll d’Ares, ells i altres milers de persones que travessaren també la frontera van ser allotjats en camps de concentració a Arlès de Tec (Vallespir). En unes setmanes un poble de 2.000 habitants va haver d’acollir 30.000 exiliats! Fred, fam, brutícia i sobretot incertesa foren les constants d’un escenari decebedor. Aquests primers dies de febrer es commemoren els 80 anys d’aquella “retirada”. En diferents punts de la Catalunya Nord es celebren actes de record de tal esdeveniment. Els dies 9 i 10 de febrer a Arlès de Tec es commemoren aquells fets amb una exposició, conferències i la projecció de la pel·lícula L’exode d’un peuple.
La incertesa, la separació dels germans, i el difícil retorn a casa s’afegiren a les dificultats del moment. De retorn a Espanya per Irun, i com a exèrcit vençut, els tres germans foren empresonats. El meu pare a l’Hostal de Sant Marcos de León. Després fou militaritzat i obligat a realitzar l’exercici militar al bàndol nacional durant tres anys més. Desprès va tornar a la facultat de medicina de Saragossa a acabar els seus estudis.
Aquells darrers mesos de la Guerra Civil moltes famílies es van veure en les mateixes circumstàncies. Serveixen aquests línies per recordar totes aquelles persones que es van veure obligades a deixar-ho tot i prendre un viatge sense destinació.
