Pedofília vaticana

SR. DIRECTOR:

Davant dels nombrosos casos d’abusos per part de religiosos, hom pot demanar-se si la solució no seria que el clergat pogués mantenir relacions sexuals legals amb qui volgués. Per a això hi ha dos arguments sota fets contrastats. El primer és mèdic i legal, i és que la repressió sexual resulta nociva cap a un mateix i cap als altres si els viola. Però el segon és religiós i històric, de fet, és als Evangelis. Qui es va inventar el celibat per al cristianisme no va ser l’Església, sinó sant Pau. Aquest, tot i estar casat, es va tornar celibatari i ho va predicar com a virtut per evitar el pecat: “Sento una llei en els meus membres que rebutja la llei de la meua ment però que m’encadena al pecat dels meus membres” (Pau, Romans 7, 23); “Per on els que viuen segons la carn, no poden agradar a Déu” (Pau, Romans 8, 8); “No tenim dret a portar amb nosaltres una dona creient, com els altres apòstols i els germans del Senyor i Pere” (Corintis 1, 9-5). El més greu de tals idees és que Pau se les va inventar, ja que mai no va conèixer ni Jesús ni els seus deixebles abans de predicar-les. De fet, els deixebles estaven casats i el poble jueu no practicava el celibat. Més tard, i durant el segle IV, el celibat paulí va ser una oferta dels sacerdots cristians cap a l’emperador Constantí. Tal proposta va agradar prou a l’emperador, ja que la casta sacerdotal no ostentaria llinatge que competís amb la imperial. Arribats al present, què els semblaria una mica de sexe lliure entre els clergues a canvi que no hi hagi més abusos sexuals? O tant costa llegir una mica d’història i medicina? I, si Déu ens va crear a la seua imatge i semblança, per què els clergues reprimeixen una part del seu cos diví? És que Déu no va dir “creixeu i multipliqueu-vos?” En un altre cas, els qui vulguin ser celibataris, que es castrin per no castrar les vides de més abusats.