SEGRE

Carles Sanmartín Sisó

Es pot viure el celibat i ser feliç?

Mossèn

CARTA AL DIRECTOR

CARTA AL DIRECTORSEGRE

Creat:

Actualitzat:

SR. DIRECTOR: Aquests dies alguns mitjans de comunicació parlen del celibat. Voldria aportar una altra mirada com a persona cèlibe (que viu el celibat). Recordo que ja fa uns anys, en el si d’una conversa profunda amb una persona amiga, en un moment donat, em va preguntar, sense “doble intenció”: “Tu, Carles, sent mossèn, no trobes a faltar alguna vegada tenir una esposa i compartir la vida amb ella, tenir una família, gaudir de relacions sexuals...?”

La meva resposta va ser més o menys aquesta: “Sí, com a persona que soc, a voltes ho trobo a faltar, però sento en mi, i de manera molt profunda i joiosa, la vocació i el do del celibat per amor a Jesucrist.” La conversa va continuar i en vam poder parlar de manera adulta, com a persones amigues que respectàvem mútuament les respectives vocacions (ella estava feliçment casada i jo feliçment cèlibe).

Personalment, i anys després, puc dir que als meus cinquanta-nou anys continuo vivint el celibat com un regal joiós que he rebut gratuïtament per part de Déu. Soc conscient que el celibat pot no viure’s de manera positiva. Tinc persones amigues (homes i dones) que durant uns anys van viure el celibat i després van optar per una altra vocació (matrimoni). Estic convençut que molts d’ells podrien ser uns bons mossens tot estant casats.

També he conegut, en diferents llocs on he viscut, persones que viuen el celibat amb dificultats i que tenen relacions sexuals. En converses de tu a tu amb algunes d’elles m’ha semblat que no se sentien realitzades. Sempre els he suggerit que pensessin que vivint així s’estaven perdent la possibilitat de ser felices, bé com a cèlibes o bé com a casades.

Però també he de dir, sincerament, que en conec moltes més que ens sentim realitzades, vivint el celibat per amor cap a Jesús de Natzaret, que va viure cèlibe. Entre aquestes persones hi ha homes i dones. Entre aquestes dones no solament hi ha monges i religioses, sinó també dones seglars que per amor a Jesucrist opten lliurement per viure cèlibes. Ja des dels primers segles del cristianisme n’hi ha hagut.

D’altres persones que conec no van optar per ser cèlibes, però en el transcurs de la vida s’han trobat solteres i estan bé així. Viuen com a deixebles de Jesús, compromeses amb la societat i amb l’Església. Comprenc que en la nostra societat costi entendre que hi hagi persones cèlibes felices. Però no és mèrit nostre, és un do gratuït de Déu que mirem de cuidar i agrair. Com també agraïm altres vocacions i dons que Déu dona a altres persones.

tracking