x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

CAVE CANEM
  • RAMON CAMATS

Llei del mínim (esforç)

01/06/2019 a les 05:21
RamoRamon Camatsn Camats

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© Ramon Camats

La vida de les plantes és un fenomen miraculós. S’ha preguntat mai el lector com és que creixen i donen fruits només regant-les? S’adona de la meravella que és menjar-se una maduixa que ha crescut pràcticament del no-res –ara penso en una que va créixer en un humil test del balcó de casa–. Gràcies a Justus von Liebig (1803-1873), químic orgànic, ara sabem que les plantes s’alimenten de nitrogen, fòsfor, potassi i altres elements que es troben a la terra en diverses proporcions i que l’element essencial, arreu, és l’aigua. Liebig va promoure la idea que la química podia revolucionar l’agricultura, augmentar els rendiments de les collites i reduir els costos de producció. Mogut per aquest propòsit, va descriure un principi que es coneix amb el nom de la Llei del mínim o Llei dels factors limitants o, simplement, Llei de Liebig. Diu que el creixement de la planta no està determinat pel total de recursos disponibles, sinó pel recurs més escàs disponible. S’entén?

Faci atenció un moment, si li plau. Imagini un barril, bota o bot de vi clàssic. Sí, d’aquells de fusta, formats per unes peces de fusta convexes anomenades dogues, que estan unides per uns cèrcols de fusta o ferro. Fàcil, oi? Imagini ara que només tres o quatre dogues de les vint-i-cinc o trenta de la bota arriben al darrer cèrcol, el que tanca per dalt. Les altres tenen mides desiguals. Quina és la capacitat real de la bota, en aquest cas? Just, és la que ve donada per la doga més baixa. Quan el vi arriba al seu nivell no serveix de res abocar-ne més, car la bota no el retindrà. Aquest model explicatiu resulta una al·legoria gairebé perfecta que il·lumina molts altres contextos. Posem per cas l’educació.

Ara els docents avaluem per competències. La nota és determinada pel grau d’assoliment de determinats coneixements, destreses i capacitats. Ens escarrassem a proporcionar-los però, després de grans esforços, ens adonem que aquells caps –ai!– segueixen gairebé tan buits com a principi de curs. Què ha fallat? Busquem, remirem. A la fi ens adonem que una de les dogues és curta, tan curta que gairebé no surt del cul. En educació, d’aquesta doga o competència sense la qual no se n’adquireix cap més en diem interès, també ganes d’aprendre, i es porta de casa.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre