Esprémer el llimó

Arriba un moment en què secrets templers, enigmes del Renaixement, missatges xifrats de l’edat mitjana, estranyes sectes d’il·luminats, arcans objectes catedralicis ocults i conspiracions que vaticinen una violenta fi del món han saturat el mercat literari i per tant una part del cinematogràfic.

Arribant a un crescut afartament en aquest joc tan enrevessat amb la història com pueril en el seu contingut, veure Inferno, que tanca la trilogia de l’escriptor de best-sellers Dan Brown i que el realitzador Ron Howard ha traslladat al cine des d’El codi Da Vinci que va obrir la veda, i Àngels i dimonis, que va persistir en tan ocultes intrigues, fa l’efecte que és un exercici d’esforç no compensat. Inferno col·loca un desganat i desmemoriat Tom Hanks en un entramat tan senzill com és una amenaça pandèmica, un virus que amenaça bona part de la població mundial, que un milionari modern amb teories de pa sucat amb oli vol expandir.

Aquesta és la qüestió, a això, la trama, seguint les seues antecessores, inclou il·lustrar-nos amb trossos de la història ja sigui a Florència, Venècia o Istanbul; amb enigmàtica màscara mortuòria de Dante; amb pintures de Vasari amb missatge encobert, o de Botticelli amanit amb accidentades visites turisticoculturals a llocs històrics, involucrant una trama en la qual la persecució és un tot, la traïció una premissa, l’assassinat una cosa comuna i els elements que es manegen, endevinalles que avancen i retrocedeixen en un muntatge desmesurat per atansar-nos a un desenllaç tan previsible que, pel que s’ha vist, et treu el complex de babau il·lustrat de cop. I així, anar esprement el llimó, fins que quedi sec. Divina innocència la nostra.