Des que es va privatitzar la gestió de l’aigua a Lleida, el 1993, el govern del PSC i Aqualia, la companyia de l’aigua, han escrit a quatre mans un guió de preus cars per a la gent, deute per a l’Ajuntament, benefici privat i inversió insuficient, els detalls del qual hem desgranat en un ampli informe que poden consultar al nostre web comudelleida.cat.
Una història on primer Antoni Siurana i després Àngel Ros han teixit un vestit a mida de la concessionària. Mentre posaven la catifa vermella a Aqualia, menystenien els drets de la gent de Lleida amb un bé comú tan bàsic com l’aigua.
Prou bé que ho deu saber, perquè vostè també ho pateix: la factura que paguen les famílies de Lleida per l’aigua és ara tres vegades i mitja més alta que fa catorze anys, quan el Sr. Àngel Ros va ser proclamat alcalde de la ciutat de Lleida. Però malgrat aquest altíssim increment, el deute de la Paeria amb la concessionària superava els quaranta milions d’euros el 2012, tot i que no s’han arribat a fer totes les inversions previstes en el contracte de gestió de l’aigua. I diem el 2012 perquè l’equip de govern es nega a dir-nos quin és el deute actual, entre altres bloquejos a la informació que la mateixa Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública de la Generalitat (GAIP) ha posat en relleu.
Ens apugen l’aigua un 246% i devem més de 40 milions a Aquàlia? És evident que estem davant un sistema pervers i inviable, ja que l’augment del rebut no és suficient per cobrir les inversions –que es fan a crèdit, sense concurs ni control públic i a elevats interessos– de manera que esdevé impossible pagar el deute, el qual creix any rere any. Fins al punt que transcorregut el període 1994-2012 el deute pendent gairebé doblava el cost de les obres realitzades en aquell període.
Lluny de posar-hi solució, el govern d’Àngel Ros es va doblegar novament a les exigències de la concessionària i va acordar set anys abans del venciment del contracte prorrogar la concessió dinou anys (!) fins al 2037: una puntada endavant ja que els imports a retornar, com s’ha explicat, són inviables via augment del rebut. El pastís del desgavell té de cirereta el que vam viure fa un any: la concessionària es va negar a fer més inversions i va obligar l’Ajuntament a pagar l’import de la compra d’aigua a la Mancomunitat de Pinyana per un import de 2,56 milions. Una nova càrrega que se suma a la que ja suporten els ciutadans via rebut… i via deute de la Paeria, mentre Aqualia segueix acumulant beneficis, 71,2 milions d’euros l’any 2016.
Propostes del Comú per sortir de l’atzucac
Com ens recorda Aigua és vida, l’aigua no ha de ser un objecte de mercantilització. La gestió directa municipal és l’únic mètode que garanteix la gestió pública, però també se li ha d’exigir no perdre de vista ni el preu ni la gestió democràtica del servei.