L'aigua a Lleida: un bé comú gestionat per al benefici privat?

Des que es va privatitzar la gestió de l’aigua a Lleida, el 1993, el govern del PSC i Aqualia, la companyia de l’aigua, han escrit a quatre mans un guió de preus cars per a la gent, deute per a l’Ajuntament, benefici privat i inversió insuficient, els detalls del qual hem desgranat en un ampli informe que poden consultar al nostre web comudelleida.cat.

Una història on primer Antoni Siurana i després Àngel Ros han teixit un vestit a mida de la concessionària. Mentre posaven la catifa vermella a Aqualia, menystenien els drets de la gent de Lleida amb un bé comú tan bàsic com l’aigua.

Prou bé que ho deu saber, perquè vostè també ho pateix: la factura que paguen les famílies de Lleida per l’aigua és ara tres vegades i mitja més alta que fa catorze anys, quan el Sr. Àngel Ros va ser proclamat alcalde de la ciutat de Lleida. Però malgrat aquest altíssim increment, el deute de la Paeria amb la concessionària superava els quaranta milions d’euros el 2012, tot i que no s’han arribat a fer totes les inversions previstes en el contracte de gestió de l’aigua. I diem el 2012 perquè l’equip de govern es nega a dir-nos quin és el deute actual, entre altres bloquejos a la informació que la mateixa Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública de la Generalitat (GAIP) ha posat en relleu.

Ens apugen l’aigua un 246% i devem més de 40 milions a Aquàlia? És evident que estem davant un sistema pervers i inviable, ja que l’augment del rebut no és suficient per cobrir les inversions –que es fan a crèdit, sense concurs ni control públic i a elevats interessos– de manera que esdevé impossible pagar el deute, el qual creix any rere any. Fins al punt que transcorregut el període 1994-2012 el deute pendent gairebé doblava el cost de les obres realitzades en aquell període.

Lluny de posar-hi solució, el govern d’Àngel Ros es va doblegar novament a les exigències de la concessionària i va acordar set anys abans del venciment del contracte prorrogar la concessió dinou anys (!) fins al 2037: una puntada endavant ja que els imports a retornar, com s’ha explicat, són inviables via augment del rebut. El pastís del desgavell té de cirereta el que vam viure fa un any: la concessionària es va negar a fer més inversions i va obligar l’Ajuntament a pagar l’import de la compra d’aigua a la Mancomunitat de Pinyana per un import de 2,56 milions. Una nova càrrega que se suma a la que ja suporten els ciutadans via rebut… i via deute de la Paeria, mentre Aqualia segueix acumulant beneficis, 71,2 milions d’euros l’any 2016.

Propostes del Comú per sortir de l’atzucac

• Que la gestió administrativa del servei passi a l’Ajuntament. No podem completar l’estudi dels incompliments en el contracte perquè se’ns nega informació.
• Fer totes les obres de la xarxa d’abastament i sanejament amb una licitació pública, amb publicitat i lliure concurrència.
• El subministrament del servei bàsic de l’aigua no s’ha de regular a través d’una tarifa, sinó d’una taxa, que comporta més drets i transparència, ja que el gestiona la Paeria.
• Per frenar un endeutament insostenible, les inversions necessàries per mantenir el servei es faran per la via dels pressupostos corrents.
• La gestió de serveis bàsics i dels béns comuns, com l’aigua ha d’obeir les necessitats de la gent, i això inclou tenir en compte les persones i famílies en situació desafavorida. Veiem un alt grau de cinisme en uns responsables polítics que argumenten la congelació dels preus de l’aigua com a mostra de tarannà social quan es congelen després d’una pujada acumulada del 300%.
• Mentre no hi hagi remunicipalització, seguim exigint un bonus social i que es compleixi la Llei 24/2015.
• I cal emprendre millores urgents com les xarxes de Sucs i Raimat i la connexió del Clavegueram de Llívia a la xarxa urbana.
• Exigim que la Paeria treballi perquè no augmenti el nombre de persones excloses de l’accés al subministrament d’aigua, amb una gestió de l’aigua que deixi de basar-se en el màxim benefici per a una empresa i es fonamenti en el màxim benefici per a la ciutadania.

Com ens recorda Aigua és vida, l’aigua no ha de ser un objecte de mercantilització. La gestió directa municipal és l’únic mètode que garanteix la gestió pública, però també se li ha d’exigir no perdre de vista ni el preu ni la gestió democràtica del servei.