La jove Àfrica davant la vella Europa

Durant els anys seixanta, els europeus vam començar a fixar la nostra atenció en els 700 milions de xinesos que llavors vivien en la molt llunyana i desconeguda Xina de Mao. Avui, el reemergit gegant xinès ha assolit els 1.350 milions i serà aviat la primera economia mundial. I caldria sumar-hi l’Índia, que serà el país més poblat del món i es convertirà en la tercera economia mundial.

En canvi, Europa es va despertar tard i malament davant de la ràpida explosió demogràfica de la veïna Àfrica, l’altre colós demogràfic del segle XXI. Un vast continent que representa el 10% de la superfície, alberga el 50 per cent dels recursos naturals però també gairebé la meitat de la població més pobra del planeta. El contrast demogràfic entre una i l’altra vora del Mediterrani és enorme: 510 milions d’habitants de la desenvolupada Unió Europea davant uns 1.300 milions d’una Àfrica encara en via de desenvolupament. I si la vella Europa no corregeix el seu baix índex de fertilitat per dona, les disparitats continuaran incrementant-se. D’aquí a poc més d’una generació, la població europea podria caure fins als 450 milions mentre l’africana creixeria fins als 2.500 milions. I a la pressió migratòria africana s’hi suma la procedent d’altres conflictius països de l’Orient Mitjà i Àsia. El futur dels nostres veïns africans també forma part de i condiciona el nostre destí. Però l’Àfrica és un continent amb regions i països amb diferents nivells de desenvolupament. El Magrib, on destaquen el Marroc, Tunísia i Algèria, ja compta amb una nodrida i influent diàspora a Europa. I les seues creixents relacions comercials amb la UE van impulsar un desenvolupament econòmic que va estabilitzar la demografia. No és el cas dels països de l’Àfrica subsahariana, l’origen de les principals rutes migratòries cap al Nord.

La Unió Europea ha de gestionar millor i amb més eficiència els corrents migratoris. En l’última dècada, més de 2 milions d’africans han arribat a Europa, la majoria en unes dures condicions que provoquen pèrdues de vides. I continuaran arribant perquè les migracions no es frenaran només amb els programes d’ajuda al desenvolupament. La UE ha d’apostar per un paternariat econòmic amb l’Àfrica que fomenti el desenvolupament econòmic i social, corregeixi la inestabilitat política i la corrupció i impulsi una integració econòmica més gran entre els 55 Estats de la Unió Africana. La cooperació internacional és encara més urgent després que el Banc Mundial hagi alertat sobre una alta vulnerabilitat dels països pobres del Sahel davant d’un Canvi Climàtic que podria accelerar les migracions internes i externes. El desert del Sàhara s’ha estès un 10 per cent durant el darrer segle.

Europa té un greu problema: el relleu generacional no està assegurat. Segons Eurostat, l’índex de fertilitat de la UE es va situar en 1,60 naixements per dona el 2016. França és el país europeu més fèrtil (1,92) davant de Suècia (1,85) i Irlanda (1,81). El menys fecund és Portugal (1,3). Però l’indicador francès va caure en els últims dos anys des de 2 nens el 2014 a 1,96 el 2015. I si l’Hexàgon va assolir els 66,9 milions d’habitants el 2016 va ser gràcies als 67.000 immigrants arribats aquell any.

Les polítiques públiques poden afavorir que les parelles decideixin tenir fills però amb això no n’hi ha prou. Els joves afronten moltes dificultats per entrar en un mercat laboral cada vegada més precari, veuen frustrades les seues justes aspiracions a una vida professional i afectiva estable i retarden l’edat mitjana de la maternitat, que a França es troba en els 30,4 anys. El problema esdevé estructural.

La prolongada crisi econòmica ha colpejat principalment les generacions joves. Als Estats Units, la taxa de natalitat va passar de 2,12 nens per dona el 2008 a 1,8 l’any 2014. Però Alemanya, el motor econòmic de la zona euro amb un robust mercat laboral gairebé en plena ocupació, també envelleix amb un índex de natalitat de només l’1,5. I l’arribada de més d’1,2 milions d’emigrants en els últims dos anys és insuficient. I amb un problema afegit: creixen les desigualtats territorials i socials. Els landers de l’est alemany han perdut població des de la reunificació el 1991 perquè els joves emigren cap a les riques regions industrials de l’oest. També els països del centre i sud europeus, com Polònia, Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya pateixen una fuga de talent cap al nord. A Itàlia, la natalitat se situa en 1,34 fills per dona. I són més fèrtils les mares d’origen estranger (1,95) que les italianes (1,27). La població total (60,5 milions) es manté estable gràcies al flux migratori, però envelleix. L’edat mitjana de la població europea va pujant. A Espanya (46,5 milions), els majors de 65 anys ja representen el 19 per cent. En canvi, a Catalunya (7,55 milions) es va incrementar el 2016 per segon any consecutiu. En tot cas, els vigents sistemes de pensions resulten insostenibles si les economies no creen més llocs de treball estables i més ben remunerats per als joves. El sistema de la seguretat social a Espanya és deficitari amb un forat que va assolir els 18.756 milions d’euros. I amb l’agreujant que recauran sobre les futures generacions els creixents deutes i dèficits creats per uns governs que presumeixen defensar els interessos generals del país. Mentrestant, tant pensionistes com assalariats van perdent poder adquisitiu amb l’alça de la inflació. Es necessita augmentar la productivitat però també incorporar més població a la producció, que en part serà estrangera. En tot cas cal evitar que prossegueixi la fuga de talent jove. I també fomentar la natalitat.