Quan les coses senzilles es compliquen

Repassant jurisprudència tot sovint trobem històries senzilles que acaben movent litres de tinta i tones de paper, ara, però, cada vegada menys perquè amb la informatització s’intenta que tot el procés judicial se segueixi de forma digital dintre de l’anomenat món virtual que, figuradament, imaginem en un núvol.

Dic això perquè avui, entre les darreres novetats jurídiques, hi figura una sentència de l’Audiència de Tarragona, de 13 de febrer de 2018, que ha de decidir sobre la reclamació d’una indemnització per la sordesa que li ha quedat a una persona després que li fossin llevats el taps de cerumen que tenia a les orelles, els quals li causaven malestar i pèrdua d’audició.

Sembla una cosa fàcil, poc complicada, i sense risc, això de treure els taps de cera de les orelles; però, en aquest cas, no ho va ser pas, atès que la persona afectada −que l’octubre de 2011 va acudir a un centre mèdic per evitar la llista d’espera de la sanitat pública− es va trobar que, immediatament després d’injectar-li aigua calenta a pressió a les orelles, va sentir una fiblada de dolor, li va agafar vertigen, i, consegüentment, va quedar sorda.

En aquesta situació comença el seu pelegrinatge assistencial. El mateix dia de l’incident, visita un metge especialista en ORL que, després d’una exploració, li diagnostica la pèrdua de la capacitat auditiva (cofosis), i, llavors, ha d’iniciar un tractament amb corticoides.

Dos dies després, tot plegat li causa baixa laboral, canvia d’especialista i, l’endemà és ingressada en un hospital, on roman durant sis dies durant els quals és objecte de diverses proves. Després, continua les exploracions en altres centres fins que s’estableix, definitivament, el diagnòstic d’hipoacusia neurosensorial completa de l’orella esquerra, amb acúfens i inestabilitat.És alta l’abril de 2012, cinc mesos i mig després del dia de l’extracció del cerumen.

En definitiva, allò que havia començat com una actuació de neteja per recuperar el sentit de l’oïda apagat per l’acumulació de cera, després d’haver passat per diferents professionals i institucions, acaba amb la pèrdua definitiva de l’audició de l’orella esquerra. Això és una situació totalment contrària a la desitjada i esperada. Per tant, no ha de sorprendre a ningú que la persona afectada, i frustrada, presenti una reclamació

El camí judicial comença el mateix 2012 amb una denúncia penal, que no prospera i és arxivada. El 2015 s’inicia una reclamació civil, que acaba amb la sentència de febrer de 2018, la qual comentem. Entre una cosa i l’altra, la reclamació ha transitat durant sis anys per diferents òrgans judicials fins que ha estat acollida pel tribunal de l’Audiència Provincial. No sé pas si és molt temps o poc, perquè cal tenir en compte que la reclamació va passar durant tres anys per una fase penal que no ha tingut cap transcendència, i la via civil s’ha perllongat durant dos anys i escaig, que no podem pas dir que sigui un temps excessiu.

El tribunal accepta la reclamació considerant que és una actuació assistencial que comporta un risc mínim, se’n deriva “un resultat anormal, insòlit i inusualment greu”, i deixant de banda la qüestió de si la sordesa sobtada deriva d’una afectació de l’oïda interna sobre la qual no s’actua amb la injecció d’aigua que no passa de la part externa de l’orella.En aquest cas, allò determinant és que la sordesa és un resultat anormal, inesperat, i totalment oposat a la finalitat buscada amb l’actuació sanitària de llevar el cerumen de les orelles. A voltes, de les coses petites en deriven grans conseqüències. Potser la lliçó és que no hi ha coses petites, com tampoc hi ha enemic petit, i que ens cal posar tota l’atenció en allò que fem, perquè el futur és imprevist i insondable, i hem de procurar que ningú pugui tenir una queixa d’allò que fem.