Mariano Rajoy, un gran President i un senyor de la política

El President Rajoy deixa una Espanya molt millor de la que va trobar, amb 2,7 milions de llocs de treball més i havent superat el desafiament més gran a la unitat d’Espanya i a la Constitució. El seu predecessor Zapatero, que en tant recorda el seu successor Sánchez, no l’hi va deixar fàcil. Se’n va Rajoy, un bon president, una gran persona i un senyor de la política.

La història, amb la perspectiva que fa el pas del temps, li farà justícia com la hi ha fet a Adolfo Suárez, protagonista com Rajoy d’una altra convulsa etapa de la política espanyola. No se’n va perquè governés malament, no el treuen els espanyols que van dipositar en Rajoy i el Partit Popular la seua confiança majoritària el 2011, 2015 i 2016 perquè saben que ens ocupem i resolem els seus problemes. Se’n va per una injusta moció de censura que, per primera vegada, impedeix que segueixi en el Govern el Partit preferit pels espanyols.

Amb 52 diputats menys dels que té el Partit que han votat la majoria dels espanyols, Pedro Sánchez, que ha perdut totes les Eleccions Generals a què s’ha presentat, ha abandonat el bloc constitucional per arribar a la Presidència del Govern que els vots li han negat i ha hagut de pactar ni més ni menys que amb 22 partits!, una variada amalgama que inclou Bildu (el braç polític d’ETA), separatistes, antisistema, colpistes i populistes diversos. És un fet insòlit que mereix una primera reflexió.

La segona exigeix un exercici de fe. Assegura el nou President que no pagarà cap factura pels suports rebuts; o sigui, gratis total. Però la pregunta que un es pot fer és què hauria ocorregut a Espanya si, el 93, a la darreria dels governs de Felipe González i en plena corrupció de Filesa, Roldán, Banc d’Espanya, els GAL i tants d’altres, el Partit Popular, a través d’una moció de censura, hagués arribat al poder en un moment, per cert, menys crític que ara, amb els mateixos suports que el PSOE avui.

Afortunadament, malgrat tot, la solidesa de les Institucions i el respecte a la Constitució han permès que el relleu del Govern s’hagi realitzat amb una elegància política i una neteja democràtica exemplarment pilotades per Rajoy, que ha permès que una censura legal encara que no moral instaurés a La Moncloa un President que no compta amb la confiança majoritària dels espanyols, sinó amb l’aval dels partits l’únic vincle dels quals és el NO a Rajoy. L’odi al Partit Popular.

Certament, hi ha una analogia entre Sánchez i Torra: cap dels dos no ha estat elegit pel poble. Però existeix una gran diferència: mentre que el primer assoleix el poder dins dels cursos democràtics, el segon, després d’aprofitar-los, els continua menyspreant. Una altra comparativa no menor seria veure si el que ha dit l’ara molt dialogant Sánchez sobre Torra després dels insults que aquest ha dirigit als espanyols hagués sortit de les files del Partit Popular.

Vegem ara el que ve. Tranquil·litat, perquè quan el PSOE està a l’oposició no hi ha qui pari. La presentació del nou govern feminista, televisiu, europeista i molt dialogant, negociador i amb una capacitat de consens que ningú pot ni imaginar ha tingut tan bona acollida que, ja des de diversos angles, no deixen d’arribar advertències perquè la nostra oposició sigui... constructiva.

Anem a això. La Ministra d’Economia Calviño sembla haver tranquil·litzat els Mercats si no ho espatlla amb la Reforma Laboral i Fiscal Luis Planas, vell conegut meu, expert i bon coneixedor del sector agrari; pot ser un bon Ministre si Calviño renuncia ara a les retallades del 30% que Calviño va demanar a Brussel·les per a la nova PAC. El nomenament del lleidatà Josep Borrell em porta el record del Segarra-Garrigues. Després de convèncer el meu propi partit que era una obra necessària, no vaig aconseguir fer-ho amb el fogós Ministre i, tal com va prometre, va caldre esperar que deixés de ser-ho i governés el Partit Popular per convertir en realitat el regadiu més important per al futur de Lleida.

El seu nomenament, tanmateix, és una excel·lent notícia per a tots els catalans que volem continuar sent espanyols i no sucumbirem que menys de la meitat dels catalans ens imposi la seua tirania. Però les aventures de Batet i Iceta ens recorden massa els tractes amb què ZP va incendiar el volcà separatista.

Aquesta promesa d’una reforma constitucional urgent per acontentar els separatistes i per a la qual és imprescindible el PP és una de les moltes promeses que Sánchez no pot complir i ho sap. Però ara, com a l’època de ZP, serà l’excusa per construir un altre cordó sanitari i aïllar el Partit Popular. En fi, m’agradaria que allò que la vergonya passa però el profit queda a casa no fos aplicable al nou inquilí de La Moncloa.