x
Català Castellà
Registra’t | Iniciar sessió Registra’t Iniciar sessió
Menú Buscar
Cercador de l’Hemeroteca
Segre Segre Premium

COL·LABORACIÓ
  • JAUME GINÉ DAVÍ
Professor d’ESADE Business & Law School

El dilema de la UE als Balcans

16/08/2019 a les 05:22
El dilema de la UE als Balcans

Totes les imatges i continguts de SEGRE.com tenen drets i no es permet la seva reproducció i/o còpia sense autorització expressa.

© El dilema de la UE als Balcans

SEGRE

S’han complert quinze anys des de l’última gran ampliació de la UE el 2004. Aquell any hi van entrar deu estats (els tres països bàltics, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Eslovènia, Polònia, Xipre i Malta) en un context històric d’optimisme i desenvolupament econòmic que intentava superar les profundes divisions polítiques i econòmiques provocades per la Guerra Freda, liquidada amb la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989. Més tard, hi van ingressar Romania i Bulgària (2007) i Croàcia (2013). Però la seua entrada va tenir lloc quan la UE afrontava els efectes de la crisi financera iniciada el 2008, encara no plenament superada. El president de la Comissió Europea Jean-Claude Juncker va assegurar en assumir el càrrec el 2014

que durant el seu mandat que acaba de tancar-se no hi hauria més entrades en una UE. I així ha estat.

Avui, sis estats dels Balcans occidentals (Montenegro, Sèrbia, Albània, Macedònia del Nord, Bòsnia i Hercegovina i Kosovo) continuen trucant a les portes de Brussel·les. Montenegro i Sèrbia ja són candidats oficials i van iniciar les negociacions el 2012 i 2014. Albània i Macedònia del nord confien iniciar-les el 2020. En canvi, els altres dos aspirants quedaran a l’espera sine die: Bòsnia i Hercegovina és un país molt complex i inestable i Kosovo encara no ha estat reconegut per cinc estats membres de la UE, entre els quals Espanya.

Una nova ampliació es presenta difícil a curt o mitjà termini. La Comissió Europea va publicar, a les vigílies de la Cimera europea del juny passat, un informe favorable a obrir les negociacions amb Tirana i Skopje després dels avenços realitzats en la lluita contra la corrupció i en favor d’un marc més respectuós amb els principis d’un Estat de Dret i d’una economia de mercat. Però el Consell Europeu el va ajornar fins a l’octubre. Albània i Macedònia del Nord compten amb el suport d’uns 14 estats membres, entre els quals Itàlia, Àustria, Hongria, Polònia i Romania. I Alemanya s’hi mostra en principi favorable però el Bundestag no es pronunciarà fins al setembre. Però Emmanuel Macron no vol ampliacions sense unes prèvies i profundes reformes internes de les institucions comunitàries. L’eix francoalemany no va a l’uníson. I Holanda s’oposa a les pretensions d’Albània. En tot cas, no hi ha ple consens entre els 28 membres.

Brussel·les continua incidint en tres qüestions prioritàries: a) els candidats han d’accelerar les reformes polítiques necessàries perquè existeixi “un Estat de Dret” amb una veritable divisió de poders, sobretot amb un poder judicial independent que lluiti eficaçment contra la corrupció pública i el crim organitzat; b) també més reformes estructurals per avançar cap a “una economia de mercat”, encara molt supeditada als estrets nexes entre els poders polítics i unes oligarquies que limiten les potencialitats de desenvolupament del sector privat i c) s’insisteix en la solució prèvia dels conflictes polítics i territorials entre alguns països veïns de la regió.

La Unió Europea està davant d’un difícil dilema. Les tensions entre Brussel·les i alguns estats membres no aconsellen ampliar la UE. Però si se’ls tanca les portes, a causa de la lentitud a adoptar les reformes exigides, els Balcans podrien acabar girant cap a Orient i caure sota la influència de Rússia, Turquia i la Xina.

L’euroescepticisme i la decepció creix entre la població menys afavorida i reticent a les reformes estructurals. L’entrada a la UE afavoreix la modernització i el creixement econòmic. Però també va provocar una crisi demogràfica amb una fuga de talent jove a la recerca de millors oportunitats amb salaris més alts. El resultat: els quinze primers països membres de la UE han vist créixer un 12 per cent la seua població entre els anys 1990 i 2017, els tretze de centre i sud-est europeu que s’hi van adherir a partir del 2004 han perdut un 7 per cent, ja que han passat de 111 a 103 milions d’habitants. I el descontentament dóna ales als populistes.

La Unió Europea no acaba de reaccionar davant d’un món canviant. Trenta anys després de la caiguda del mur de Berlín, persisteix una bretxa entre dos parts d’Europa: el nord i oest amb assentades institucions polítiques i econòmiques i el centre i sud-est que segueix “en transició”. Quinze anys després de l’ampliació del 2004, Hongria, Polònia i altres països pateixen una deriva populista i nacionalista que es resisteix a tot procés d’integració comunitària.

I a Romania i Bulgària les empremtes de l’etapa soviètica no han estat del tot esborrades i molts ciutadans són influïts pels cants de sirena que arriben des del Kremlin. El gran problema: els moviments populistes no només sorgeixen a Europa central i oriental. També a Europa occidental hi ha pressions liberals. El Brexit és un altre mal símptoma. I només faltava un Donald Trump intentant desestabilitzar la cohesió interna de la Unió Europea.

Temes relacionats
El més...
segrecom Twitter

@segrecom

Envia el teu missatge
Descobrir
Segre
© SEGRE Carrer del Riu, nº 6, 25007, Lleida Telèfon: 973.24.80.00 Fax: 973.24.60.31 email: redaccio@segre.com
Segre Segre