Imposant

No fa gaire estava pagant en un súper. Mentre rebia el canvi, vaig sentir els exabruptes que la senyora del costat dirigia a la caixera contigua. Indignada, li deia: “No saps parlar català treballant a Catalunya?” La jove, en un espanyol amb marcat accent estranger, li va contestar que no. La dona, més exaltada encara, li va etzibar: “I no et fa vergonya treballar a Catalunya i no parlar català? Dóna’m el full de reclamacions!”

Desconec si la caixera en qüestió es plantejava aprendre o no català, crec que faria bé, però dubto que amb un tracte així li vingui gaire de gust estimar una llengua bonica amb la qual molts ens expressem al nostre entorn familiar. I és que les llengües tenen dos enemics: els que les volen imposar i els que les volen prohibir. Qui sap si la querulant en qüestió parla anglès, alemany o romanès. Potser la caixera sí. Pot ser que domini fins i tot més idiomes que l’enfadada, tot i que encara no el català.

Res justifica coaccionar la treballadora. Ja saben, la que es creu poderosa reprenent una treballadora intentant que els caps s’incomodin. Potser perquè tenia un mal dia. Tant de bo tot sigui una exaltació passatgera de tarda ventosa i la noia aprengui una llengua preciosa malgrat els que intenten convertir-la en al·lergògena. Potser la fanàtica és de les persones a qui els costa parlar castellà amb fluïdesa, dels tantíssims als que no els aniria malament un repàs a l’ortografia catalana i dels que el tema de visionar les pel·lícules en anglès sempre el deixen per un altre any.

Al cap de poca estona llegia un tuit d’un ciutadà que retreia a un regidor per les incomptables faltes d’ortografia escrivint en català els seus tuits. Es tracta d’un polític dels que defensen la immersió en una sola llengua, la que ell mateix a la xarxa social reconeixia no saber escriure amb correcció. Em va recordar la clienta que potser no tenia el nivell C de català; encara dubto més que disposi del certificat superior.

Ambdós podrien ser personatges d’un conte titulat Les llengües que vaig estimar. El protagonitzaria una caixera que arriba a una ciutat en la qual tots els habitants dominen a la perfecció tres llengües, amb biblioteques que obren diàriament i bonics jardins amb gent llegint. Però la ciència-ficció requereix comprometre’s.