Una crisi inoportuna entre Tòquio i Seül

Les relacions entre el Japó i Corea del Sud han tornat a enrarir-se en els últims mesos. Existeix un problema històric de fons no resolt que ve de lluny: no han cicatritzat del tot les profundes i doloroses ferides patides pel poble coreà durant la llarga i humiliant ocupació colonial japonesa de la península coreana (1910-1945). Persisteixen els ressentiments i una desconfiança mútua entre dos tradicionals aliats dels EUA a la regió, que periòdicament provoquen conflictes i tensions, polítiques i comercials, sempre inoportunes i contraproduents i molt més en l’actual context de desacceleració econòmica mundial.

Les disputes van ressorgir quan el Tribunal Suprem de Seül va sentenciar el 2018 que diversos conglomerats empresarials japonesos havien de pagar altes compensacions a les famílies descendents de ciutadans coreans forçats a treballar durant la Segona Guerra Mundial. Tòquio sempre ha sostingut que aquest litigi va ser plenament i definitivament resolt després de les compensacions econòmiques acordades en el Tractat bilateral de restabliment de relacions diplomàtiques de l’any 1965. Però Seül argumenta que aquell tractat firmat durant l’etapa de dictadura militar no va cobrir les reclamacions individuals. Tampoc l’Acord firmat el 2015 entre Shinzo Abe i la presidenta Park Geun-hye (2013-2017) no va tancar l’espinós problema de les esclaves sexuals o dones de confort, creant uns fons de compensació per a les víctimes. Però el sentiment antijaponès en molts coreans continua viu perquè entenen que les excuses no han estat del tot sinceres, cosa que és inexacta. L’emperador nipó en persona va expressar els seus remordiments en nom del poble japonès. Però l’actitud provocativa d’algunes personalitats polítiques de la dreta japonesa, que nega o relativitza les atrocitats comeses, realimenta un conflicte de caràcter més emocional que econòmic. Però té les seues connotacions tant en política interior com exterior. El president Moon Jae-in va veure remuntar la seua popularitat en els sondejos després dels revessos patits per la seua política amb Corea del Nord. I, pel seu costat, el primer ministre, Shinzo Abe, no pot descuidar els vots de la dreta que sostenen el seu Govern. A l’agost, Seül va decidir no renovar l’acord sobre intercanvi d’intel·ligència sobre Corea del Nord.

Tot es va complicar després de l’abans citada sentència del Tribunal Suprem de Corea del 2018 que va donar llum verda a les reclamacions individuals. El Japó va reaccionar el 4 de juliol restringint les exportacions nipones a Corea del Sud de determinats materials i productes químics essencials per a la fabricació de xips intel·ligents, semiconductors i smartphones. Un cop baix als gegants exportadors de l’electrònica com Samsung, LG i Hynix. Corea del Sud va presentar una reclamació contra el Japó davant de l’Organització Mundial de Comerç. I també va restringir algunes exportacions de productes estratègics al Japó. Però van ser els consumidors sud-coreans els que van impulsar un boicot als cotxes i altres productes de marques nipones. Les vendes d’Honda i Toyota van baixar al juliol un 33,5% i un 32% respecte al mateix mes de l’any anterior. També el turisme coreà a l’arxipèlag, el segon en importància després del xinès, va caure dràsticament a la meitat. I es va ressentir el comerç bilateral entre dos economies amb estrets nexes econòmics. El Japó és el cinquè mercat exportador de Corea del Sud i aquest país és el tercer soci comercial del Japó. Les exportacions nipones al seu veí han retrocedit un 9% interanual.

Aquestes disputes arriben en un moment inoportú per al Japó i Corea del Sud, dos països molt beneficiats per la globalització que es van convertir en el quart i cinquè exportadors mundials després de la UE, la Xina i els EUA. I són contraproduents perquè coincideixen amb un complex període de desacceleració de l’economia mundial provocat per la política proteccionista impulsada per Donald Trump. Les relacions de Tòquio i Seül amb Washington no són fluides com ho eren antany. Un president obsessionat per corregir el dèficit comercial nord-americà tracta els dos països asiàtics com competidors. Acabat d’asseure a la Casa Blanca el gener del 2017 va denunciar l’Acord Transpacífic firmat per Barack Obama perquè prioritza els acords bilaterals sobre els multilaterals.

La crisi, si s’allarga en el temps, podria afectar unes cadenes de producció globals que es troben en un procés de reconfiguració a causa de la guerra comercial i monetària oberta entre els EUA i la Xina. Les pujades aranzelàries aplicades per Trump provoquen la deslocalització d’algunes empreses que produeixen a la Xina per repatriar-les als seus països d’origen. D’altres decideixen resituar-les en altres països del sud-est asiàtic. Ricoh, que materialitza el 28% de les seues vendes als EUA, va desplaçar al juliol la producció de fotocopiadores des de l’Imperi del Mig cap a Tailàndia. I Nintendo va fer el mateix amb les consoles Switch.

Tanmateix, la Xina provarà d’aprofitar la picabaralla entre Tòquio i Seül i la passivitat dels EUA per expandir la seua influència a Àsia-Pacífic mentre prossegueix “la fragmentació econòmica” del món. El pròxim capítol tindrà lloc a Europa amb un possible Brexit sense o amb un mal acord.