Lleida, el patrimoni i els museus...

Bon dia i bon any.

Qui esperi trobar en aquest escrit un memorial de greuges o un manifest indignat ja pot passar. Hauria de ser una carta d’amor. Crec que ara es tracta d’això, d’una ciutat necessitada d’afectes i de les dificultats que tots plegats ens hem posat per demostrar-los. Comencem el 2020 amb tants o més reptes que els anys anteriors, sumats a les expectatives que generen els canvis polítics i cívics que vivim, i consternats per noves amenaces cap al nostre patrimoni. Novament decebuts per no saber expressar el nostre deure de pertinença, identitat i arrelament, sembla que se’ns complica encara més el retorn responsable al llegat dels nostres pares, avis i avantpassats.

Per encarar una solució, penso que és imprescindible que defugim de dos condicionants que ens limiten el pensament i corrompen el sentiment.

El primer i més important: cal explicar a propis i estranys, aquí i arreu, ara i sempre, que Lleida és una ciutat mil·lenària, carregada de patrimonis valuosos i digníssima fins i tot per aquells patrimonis que ha perdut; exemplar en la seva resiliència, capdavantera en la resistència i en la defensa de la identitat, i delerosa d’exercir una capitalitat que li ha estat amagada i tergiversada durant massa dècades.

El segon: Hem de sostreure el debat sobre el patrimoni del cercle viciós del marc competencial de les administracions i del mercadeig conjuntural dels pressupostos. M’explico. La solució al nostre trist panorama sobre patrimoni no és només un tema de diners, ni tan sols és l’explicació fraudulenta i anticultural de dir cada dia que el patrimoni és car. Expliquem-ho tot i expliquem-nos com cal, sincerament.

Ens falta conèixer els nostres patrimonis i estimar-los. Si ens els fem nostres, si els mostrem l’afecte que mereixen, trobarem la manera d’anar resolent els dèficits i els problemes que ens neguitegen tant. Dèficits que ens empobreixen, en tots sentits, cada dia que passa.

La dissort de Lleida té unes evidències històriques incontestables (destruccions, militaritzacions, càstigs, distància dels centres de poder o dels motors de modernització, discontinuïtat generacional, feblesa cívica, desarrelament de classes dirigents sovint foranes, precarietat de les classes mitjanes, repressió...). Però enfilant la tercera dècada del segle XXI, la història esdevé excusa i l’argument se’ns desfà als dits. S’evidencia, doncs, la urgència d’un relat nou –fonamentat sens dubte i amb garanties científiques–, però generós i esperançat en la forma i ambiciós en els continguts.

Fem de la dissort i de la precarietat un motiu d’amor, una cura pal·liativa per reconstruir el discurs que fa de la nostra ciutat un lloc especial, rellevant, objecte de la nostra atenció i de la dels que ens visiten. Fem com el poema de Magí Morera, germà del generós pintor, que va cantar l’optimisme reconfortant i cantable d’un campanar de la Seu Vella encara segrestat l’any 1912 per l’embrutiment de la milícia. Fem com l’obra de Màrius Torres, que enmig de les penes més grans desgranava una espiritualitat serena, un afecte sincer, una paraula clara i estimulant, també exemplar.

Tenim un Museu Morera que, malgrat cent anys de misèria, és ben viu, transcendent per explicar dignament l’art modern i contemporani del sud d’Europa, prestigiat per una feina acurada que ara ja és un discurs potentíssim de la història local i territorial.

Tenim un Museu Diocesà i Comarcal amenaçat per uns veïns que han fet de la mesquinesa, i de renegar de les seves arrels, tan comunes amb les nostres, la seva raó. Amenaçat per uns eclesiàstics sense caritat cristiana i uns polítics que es defineixen per negació, per maleir el germà i l’amic com a definició del que són.

Tenim un Museu de l’Aigua que és una excel·lent idea tot just iniciada. Per les arrels fundacionals geofísiques i estratègiques de Lleida, passant pels banys i els horts romans i andalusins, els molins, la indústria medieval del teixit o l’adoberia, els pous de gel, les fonts monumentals, els dipòsits o la Canadiense, fins a arribar a la sostenibilitat, a la ciència i el clima, novament a l’Horta i al futur d’una recerca científica i una indústria del medi.

Tenim un accent genuí, en la llengua i en la literatura, en el llegat dels gitanos i en les aportacions dels nouvinguts, en els nostres compositors i intèrprets, en la tradició d’oficis, festes, cultes i saraus.

I tenim la pedra que ens fa de senyera i far, de GPS i localitzador ineludible, que ens arrela profundament, espiritualment, ens emociona la mirada i ens garanteix l’enyor etern. Pedra que es fa filigrana de transparències i vels tan amables com la boira o la llum de la lluna. Pedra que floreix en pomells modernistes i rajoletes menestrals, en el traçat d’uns carrers que queden i d’unes petjades cabdals en els camins de la civilització.

Ara ens tornarem a barallar prosaicament per trobar algun culpable de perdre de nou i d’una manera vergonyant l’opció d’un museu com cal, de repassar tard i maldestrament quatre muralles sense explicar, de defensar sense ganes un llegat que no hem fet nostre. Ara els mitjans intentaran publicar el nom dels culpables d’una nova desgràcia contra el patrimoni. Els polítics cercaran excuses estranyíssimes per culpar algú d’un nou retard, d’un greu incompliment, d’uns passos enrere que no seran trepitjats mai més per avançar cap enlloc.

Ah!, i voldrem tenir el segell de Patrimoni de la Humanitat, és clar. Si no ens estimem, si no sabem mostrar ni un mínim afecte, si no cuidem allò que millor ens explica, què volem demanar?

Estimem-nos Lleida i no ens la deixem perdre més...