Thelma: Un do aterridor

La novel·la de Stephen King Carrie, en mans de Brian De Palma, va esdevenir un veritable malson telequinèsic, una història terrorífica on el maternal era tràgic i la religió, l’assetjament i l’aparent indefensió d’una jove estudiant es transformava davant dels poders mentals en un infern, en una atroç revenja. I dic això perquè Thelma té gens disfressades similituds amb aquesta absència d’encaix de la protagonista amb poders terribles, amb traumes i càrregues emocionals que porta a sobre entre el tangible, l’oníric i el fantàstic. El que succeeix amb Thelma és que la contenció és absoluta, intercala una història d’amor entre dos joves, una relació difícil i amb passatges tràgics familiars, així com un acostament a la ciència provant de trobar solucions a unes convulsions que sempre precedeixen moments que gelen la sang, unes doloroses i gens desitjades situacions terribles que no es controlen i que marquen puntualment el desenvolupament d’aquesta pel·lícula estranya, carregada de dubtes en un àmbit on l’irreal s’imposa.

Joachim Trier, director d’una magnífica pel·lícula com és Oslo, 31 de agosto, és fidel a la seua naturalesa nòrdica. Thelma és gèlida, distant, gairebé minimalista, per moments excessivament pausada, on els silencis i les mirades de la protagonista, una magnífica Eili Harboe, esdevé la més autèntica explicació del que succeeix. No hi ha un ús del sobresalt, tot llisca uniformement com en un llac gelat, té el tacte de la neu, però t’atrapa, com aquella terrible Deixa’m entrar del suec Tomas Alfredson. Un cine que ve del fred, que busca en el real els seus éssers més sobrenaturals.

THELMA Direcció: Joachim Trier. Intèrprets: Eili Harboe, Ellen Dorrit Petersen, Henrik Rafaelsen. Cine: Screenbox Funatic. ★★★★☆