Paranoia col·lectiva

El director argentí establert a França Gaspar Noé s’ha distingit per fer un cine original i atrevit, no es talla, va a contracorrent, a sortir de la norma. Noé té la facultat de l’audàcia, de col·locar en cadascuna de les seues pel·lícules una marca d’autor personal i contemporània. Potser per això en certs moments a base de perversos enfocaments i escenes difícils de digerir pugui arribar a indisposar una part del públic mentre que l’altra l’enalteix i l’aplaudeix com un dels cineastes més atrevits i interessants del panorama actual.

Treballs com Irreversible o Enter the void són clars exemples, i amb Climax es reafirma, enganxa, pertorba, impacta, embogeix i ens supera utilitzant la seua demolidora maquinària de neurastènia i brot psicòtic per demolir dramàticament partint en dos una trama que té en els primers cinquanta minuts una intensa estètica, una ostentació de perfecció artística en uns ballarins extraordinaris, molt físics, àgils, modelant figures d’una expressivitat corporal al·lucinant, portant-los a un punt de perfecció que deixa sense alè.

Però Gaspar Noé ja t’ha mostrat aquest grup, aquesta companyia jove que es tanca per practicar en un lloc aïllat abans de viatjar als Estats Units per competir, i ho ha fet un per un, armant-los o desarmant-los amb preguntes directes sobre la seua personalitat, sobre la seua mirada cap al lloc social que ocupen.

Gent de tota condició, de totes les ètnies que poblen França, diversa i multiracial. Fins aleshores, fins a l’excepcional número musical que es marquen tan nou, tan potent, tot és plasticitat, provocació controlada, però a partir d’aquell moment el gir és radical i la histèria s’apodera de la pel·lícula rabiosament, i en aquesta incomoditat Noé continua intractable.

Una jovial festa per celebrar el final dels assajos, quan algú –no se sap qui– llança una fortíssima droga a la sangria, es converteix en pura psicopatia, es crea un descontrol salvatge en el qual tot té cabuda, i el que abans no havia passat de diàlegs pujats de to, ara és caòtic, desesperat, on l’àmbit al·lucinatori és base per a un bany de sang filmat i experimentant amb una càmera, en ocasions tan paranoica com les impactants imatges que enregistra.Climax és un exercici de terror fora de control, de demència col·lectiva rescolzada per l’estil d’un realitzador potent i polèmic, crític sense fissures, que incomoda sense límit. Potser és això el que el fa tan personal i diferent, tan visceral i magnètic.