L'arrel de la tragèdia

Hi ha en el cine colombià un pòsit de violència reconeixible, una mirada directa cap als seus mals endèmics, a la pobresa, a les lluites intestines de la guerrilla, a la delinqüència i els seus sicaris i, esclar, al món de la droga, fins i tot als seus herois criminals. Un dels directors més rellevants, d’aquells que no amaguen res, és Víctor Gaviria i, al costat seu, un altre cineasta referencial és sens dubte Ciro Guerra, treballant colze a colze amb Cristina Gallego. Després de la celebrada El abrazo de la serpiente, roden a quatre mans Pájaros de verano, una història de tradició indígena torbada pel narcotràfic, que narra com el que va començar com un petit negoci amb gringos hippies, va acabar convertint-se en un tot, trencant un mode de vida, el de la comunitat dels Wallús de la zona de La Guajira, amb les seues pròpies creences, ritus i idioma.

Recorrent des de finals dels seixanta fins als vuitanta, Ciro Guerra i Cristina Gallego concentren la seua atenció en els fets reals que van portar aquests a traficar amb marihuana a gran escala, enriquint-se mentre van començar a trencar-se lleialtats i confiances, a emprendre un camí sense retorn cap a la destrucció i la mort, a perdre tot el sentit de les seues vides i a moure’s entre intrigues i traïcions, entre assassinats i revenges sense fi.

Hi ha nombrosos referents sobre la temàtica del món de la droga i el seu mercadeig, però el que distingeix Pájaros de verano és la veracitat, el coneixement del territori que trepitja, la naturalesa de ser una pel·lícula colombiana que narra uns successos que han marcat el seu implacable destí, exposats amb mestria i sense ornaments, com segurament devia haver succeït.