La vida silenciosa

Producció d’una cinematografia pràcticament inexistent, la paraguaiana, i que seguint la línia d’aquest nou alè que ha pres el cine llatinoamericà s’erigeix com una de les pel·lícules de l’any, arrasant al festival de Berlín i col·locant el director, Marcelo Martinessi, amb la seua òpera prima com un cineasta a seguir i a deixar-se fascinar per aquesta temperància i aquest llenguatge cinematogràfic a què gairebé sobren les paraules, ja que Las herederas és una pel·lícula intimista que, sent un drama, fuig del dramatisme; que fusiona els silencis amb precisió i inunda els racons d’aquesta gran casa vinguda a menys, lloc on habita una dona que ha creuat els 60, que es veu obligada discretament davant de la crisi econòmica que travessa a anar venent a poc a poc totes les seues pertinences, mobles, objectes, el llegat familiar, situació agreujada quan la seua companya de sempre és ingressada a la presó.

La grandesa de Las herederas naix quan unes circumstàncies tan tràgiques serveixen al seu torn com a motor que revifa el personatge, que la impulsa a sortir d’un enclaustrament depriment i buscar-se la vida com a conductora de senyores benestants, mentre es revifen els seus sentits, la seua percepció d’enamorament, sensacions de desig que havien quedat relegades a l’oblit.

Martinessi traça una història mínima i la fa important, en la qual les dones són un tot i en què una actriu com Ana Brun, que a través de la seua fascinant mirada ho explica tot, ho veu tot amb infinita tristesa, amb la llangor de l’observador malenconiós, aportant un sentiment que adorna una crònica sobre la vida que es té i sobre la voluntat de no resignar-s’hi.