La vida segueix

Reconstruir-se a si mateix, tornar a recuperar el significat de les coses creant una necessitat de recobrar el sentit d’una vida fragmentada arran d’una situació traumàtica. Aquesta és la imperiosa necessitat del personatge que mostra amb gran subtilesa la realitzadora francesa Mia Hansen-Løve, sense dramatisme, des d’un recorregut existencial íntim, personal, sense pretendre fomentar imatges o paraules que surtin d’un context moderat, gens sorollós, gens artificiós.

Gabriel, un corresponsal de guerra segrestat durant quatre mesos a Síria, és alliberat juntament amb un company. No hi ha imatges que acompanyin com a document cap tipus de tortura, tan sols una escena a l’habitació d’un hotel, en la qual aquest home dutxant-se mostra parts del seu cos macat, insinua el malson viscut i, mirant-se, busca reconèixer-se, saber-se ell mateix.

El seu retrobament amb la realitat l’oprimeix, necessita canviar d’aires, ja no per entendre un futur sinó per identificar-se en el present. D’aquesta manera, Gabriel viatjarà a l’Índia, on trobarà parts de les seues arrels en una ruïnosa casa que va ser residència d’estiu d’una família que es va trencar fa anys i, d’aquesta manera, traçar un viatge iniciàtic farcit de detalls, de retrobaments amb trossos del seu passat, de recerca sense saber ben bé el què, d’adormir aquest impuls del periodista ficat en mil conflictes que encara nia en ell.

I en aquest recorregut apareixerà la figura de Maya, suaument, com un murmuri, una presència que desperta sensacions i que col·loca el personatge en una delicada tessitura, entre l’amor i el destí, entre el bell correspost i la voluntat interior de seguir un camí que l’ha de tornar a la seua vocació, com una malaltia que no sap explicar.Maya va passant per uns paratges exòtics sense mirada de turista sinó de testimoni mut de silencis i contenció, respectuosament, gairebé com un recorregut emocional per un lloc màgic on el temps sembla aturar-se a cada pas, a cada instant. Mia Hansen-Løve té aquesta capacitat d’embellir el detall, de reposar les escenes, de fer-les naturals, com si res no passés mentre a l’interior de les persones passa de tot.

Cada pel·lícula que fa la reivindica més com una cronista de crisis anímiques que, tanmateix, sobreviuen als cops invisibles, a la tristesa, a aquesta perpètua inestabilitat que transita per dins. Sent eficaçment actual, el seu cinema té aquest eco que admirem en pel·lícules en qualsevol temps filmades per tal de reconèixer els altres i, també, per què no, a nosaltres mateixos.